Jiometori no kami

Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.

I Euclides, és clar, un profeta.

Ikunangaku no manyuaru

És cosa indiscutible que François Truffaut fou un geòmetra excepcional. Primer amb La sirene du Mississippi, manual de conceptes bàsics on s'exploren abastament les relacions de la geometria lineal a partir de dos punts, en ser amb dos punts que es pot definir una recta. Després, encara que cronològicament anterior, amb La peau douce, on a partir de tres punts s'entra ja de ple en el món de la geometria plana a partir de l'estudi trigonomètric dels vèrtexs dels triangles i de les relacions que entre ells s'estableixen, en ser amb tres punts que es pot definir un pla. I, finalment, amb La femme d'à côté, on a partir de quatre punts hom es pot endinsar en la dita geometria tridimensional i la seva inabastable complexitat, en ser amb quatre punts que es pot definir l'espai.

I si bé és cert que potser hi ha geòmetres de més renom, com ara uns tals Pitàgores o Euclides, ningú com Truffaut ha sabut endinsar-se en les tràgiques implicacions emocionals que tota forma geomètrica comporta, encara que no pocs crítics curts de vista i mancats d'enteniment expliquen que Truffaut no fou geòmetra sinó cineasta, amb el pretext que els seus manuals no tracten pas de geometria, sinó d'allò que a no pas pocs els plau anomenar amor, amor fou, segons aquella màxima que ve a dir que ni amb tu ni sense tu, talment allò que a no pas pocs els complau anomenar amor no fos objecte d'estudi, precisament, de la geometria.