dissabte, 6 de febrer de 2016

Ikunangaku no manyuaru

És cosa indiscutible que François Truffaut fou un geòmetra excepcional. Primer amb La sirene du Mississippi, manual de conceptes bàsics on s'exploren abastament les relacions de la geometria lineal a partir de dos punts, en ser amb dos punts que es pot definir una recta. Després, encara que cronològicament anterior, amb La peau douce, on a partir de tres punts s'entra ja de ple en el món de la geometria plana a partir de l'estudi trigonomètric dels vèrtexs dels triangles i de les relacions que entre ells s'estableixen, en ser amb tres punts que es pot definir un pla. I, finalment, amb La femme d'à côté, on a partir de quatre punts hom es pot endinsar en la dita geometria tridimensional i la seva inabastable complexitat, en ser amb quatre punts que es pot definir l'espai.

I si bé és cert que potser hi ha geòmetres de més renom, com ara uns tals Pitàgores o Euclides, ningú com Truffaut ha sabut endinsar-se en les tràgiques implicacions emocionals que tota forma geomètrica comporta, encara que no pocs crítics curts de vista i mancats d'enteniment expliquen que Truffaut no fou geòmetra sinó cineasta, amb el pretext que els seus manuals no tracten pas de geometria, sinó d'allò que a no pas pocs els plau anomenar amor, amor fou, segons aquella màxima que ve a dir que ni amb tu ni sense tu, talment allò que a no pas pocs els complau anomenar amor no fos objecte d'estudi, precisament, de la geometria.