He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a mi de saber per què vaig néixer.
Són les de més amunt paraules que es poden llegir en la inscripció funerària d'una certa làpida segons traducció del llatí de Mònica Miró, i que formen part del recull de poesia epigràfica llatina Perennia, de Godall edicions. Segons sembla, el difunt a qui encara avui recorden aquestes paraules traspassà a la jovenívola edat de cinc anys, avinentesa que dóna peu al seu suposat plany, doncs el marrec, o qui fos que redactés l'epitafi, s'exclama d'una vida tan curta que ni tan sols ha tingut temps de saber per què li va ser donada.
Però, i jo, que ja fa més de quaranta-set anys que bellugo, que potser sé per què vaig néixer? I vostès, que potser ho saben? I si algú ho creu saber, que me'n faci cinc cèntims, que tinc curiositat.
1 comentari:
Ja se sap que a partir dels sis anys tot és propina.
Publica un comentari a l'entrada