Kensatsu-gawa shō-nin

A mesura que el metratge avança, la ficció que se'm mostra a la grossa pantalla del cinema deriva cap a un gènere prou conegut, el de les pel·lícules que narren en detall el desenvolupament d'un judici per homicidi, segons el patró establert per Billy Wilder a Witness for the Prosecution.

Però abans de transitar cap a terres més conegudes, la ficció ens ofereix la narració d'un cert esdeveniment previ. D'un cert esdeveniment que es narra no només amb la solvència visual que ens acompanyarà al llarg de tot el metratge, sinó, també, amb una utilització del so i de la música que costa de veure (més aviat d'escoltar) en el cinema d'abans i ara. I és que en no poques pel·lícules el so no és més que l'embafador acompanyament que tapa la suposada incomoditat del silenci, l'innecessari farciment que acaba fent més nosa que servei, la prova evident que qui dirigeix no sap que es fa.

Però a Anatomie d'une chute Justine Triet sap perfectament el que es fa o, si més no, ho sembla, que potser és millor.

Shin-ya no kokuhaku

És de tornada a casa, arribant a Fontana pel carrer Astúries, que com sempre que hi passo em fixo en els llibres que té escampats pel terra la dona que acostuma a posar parada. Però aquest cop no només m'hi fixo sinó que m'aturo un moment, atret pels colors groc i negre d'una pila de petits volums de La Cua de Palla, especialment pel de dalt de tot, Doble indemnització, de James M. Cain. I potser atret pel record de la versió que Billy Wilder portà als cinemes el mil nou-cents quaranta-quatre, per un moment penso a demanar quan val el llibre. Però aleshores recordo que no porto diners, que els llibres s'han de comprar a les llibreries, que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa. 

Així que decideixo que no cal i començo a passar. No obstant això un impuls sobtat em fa ajupir, prendre el llibre de Cain i sortir corrents. La dona, però, em veu i em crida, i un parell de les desferres humanes que acostumen a campar-la amb ella pel carrer se'm llencen a sobre. Ràpid com sóc trec l'esmolat glavi i en un no res els deixo estesos a terra, inerts enmig d'un bassal de sang fosca que cuita a escolar-se per l'embornal que tenen a tocar. Malauradament, amb la immediatesa de tot plegat el llibre s'ha tacat de sang i el llenço a la paperera que hi ha al pas dels vianants que travessa el carrer Gran, no sense repetir-me que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa.

Dare ga Neff-san desu ka

A Double Indemnity Fred McMurray és Walter Neff, un venedor d'assegurances que es passa de llest i acaba cometent un assassinat pràcticament perfecte obsessionat pel desig vers una Barbara Stanwyck massa ambiciosa. Com bé recordaran, la pel·lícula comença amb la confessió d'un Neff ferit, i acaba amb un Neff que fuma tot esperant que la policia, els infermers, o els enterramorts, se l'enduguin. Entremig se'ns explica la trama, ara mateix irrellevant.

A The Apartment, en canvi, Fred McMurray és Jeff D. Sheldrake, un sàtir que fa de cap de personal d'una empresa d'assegurances. Però del que no és pot dubtar és que Sheldrake no és més que el pseudònim que fa servir Neff per amagar la seva veritable identitat, i  així ocultar un passat que en cas de fer-se públic el perjudicaria en la seva carrera professional i en la seva ja prou complicada vida privada. Ara només faltaria que algú, a poder ser Billy Wilder, ens expliqués la història que porta de Neff a Sheldrake, i com aquell Neff aparentment derrotat por acabar esdevenint un depredador sexual al capdamunt de Manhattan (i pare d'un marrec que vol posar unes mosques en òrbita, a veure si es reprodueixen).

Kuroi desu

El film noir és un gènere cinematogràfic que si bé m'acostuma a complaure, rarament em satisfà del tot, excepció feta, només faltaria, del cas de Double Indemnity de Billy Wilder, i de Touch of Evil d'Orson Welles. En el film noir acostumo a admirar l'estilització visual i l'agilitat de la seva narrativa, l'ús habitual de l'analepsis i la potència expressiva del blanc i negre, tot posat al servei de l'anàlisi de les misèries humanes. En canvi, m'acostuma a desplaure el rerefons social d'alguns films, com és el cas de les molt recomanables High Sierra o White Heat, de Raoul Walsh, o l'excessiva complexitat d'algunes trames i l'abús del suspens com a ganxo per mirar de captar l'interès de l'espectador.

Aquest darrer seria el cas que va oferir ahir la Filmoteca amb The Killers, de Robert Siodmak, on un interès excessiu per la trama argumental acaba destorbant l'estudi dels personatges, que acaben esdevenint no més que estereotips mancats d'ànima, excepció feta, és clar, d'una excepcional Ava Gadner i un convincent debutant: Burt Lancaster.

Kariudo no yoru

En recordar a Charles Laughton acostumo a visualitzar a Sir Wildrid Robarts, el passarell que interpretava Laugthon a Witness for the Prosecution, de Billy Wilder, segons l'homònima obra teatral d'Agatha Christie. I tot seguit em venen les imatges d'altres dos personatges interpretats per Laughton, com ara un senador romà a Spartacus de Kubrick, i l'odiós capità Bligh a Mutiny on the Bounty, de Frank Lloyd. Però tot i que Laugthon fou un excel·lent actor, la seva persona cal recordar-la, per sobre de tot, com a director de The Night of the Hunter, segons l'homònima novel·la de Davis Grubb, magníficament protagonitzada per un aterrador Robert Mitchum, i un colossal fracàs, tant de públic com de crítica, en el moment de la seva estrena.

I cal celebrar que ara, cinquanta nou anys després de la publicació de la novel·la de Grubb, cinquanta-set de la pel·lícula de Laugthon, els admirables vienesos tinguin la gentilesa d'oferir-nos l'edició catalana, La nit del caçador, en traducció de Marta Pera Cucurell.

Kochira wa Jannings-san desu

Emil Jannings fou el nom artístic de Theodor Friedrich Emil Janenz, nascut el vint-i-tres de juliol de mil vuit-cents vuitanta-quatre a Rorschach, municipi suís del cantó de Sankt Gallen, a la vora del llac Constança, i mort el tres de gener de mil nou-cents cinquanta a Strobl, prop de Salzburg, Àustria. Emil Jannings fou un molt bon actor, i jo el recordo especialment per la seva interpretació a Der Letze Man, dirigit l'any mil nou-cents vint-i-quatre pel millor director de tots els temps, Friedrich Wilhelm Murnau. I aquests dies m'ha plagut no pas poc trobar una referència a Jannings a les pàgines de El cobrador, de Rubem Fonseca, encara que Fonseca prefereixi recordar la interpretació de Jannings a Der blaue Engel, notable pel·lícula dirigida per Josef von Sternberg el mil nou-cents trenta, tot i que certament inferior a la de Murnau. Però que volen, ningú no és perfecte, com bé recordà un altre gran director, Billy Wilder, nascut Samuel Wilder, a Some Like it Hot, pel·lícula del mil nou-cents cinquanta-nou en la que, per obvies raons cronològiques, Jannings no pogué actuar.

Kochira wa Laughton-san desu ka

Charles Laughton fou un molt bon actor, el millor, segons Billy Wilder, i també un extraordinari director de cinema, per molt que només arribés a dirigir un film, The Night of the Hunter, que fou un estrepitós fracàs de públic i de crítica en el seu moment, l'any mil nou-cents cinquanta-cinc. Set anys després Laughton morí a Los Angeles per causa d'un mal lleig. I enguany, quaranta-sis anys després de la seva mort, Laughton ha tornat a actuar davant de la càmera sota el pseudònim de Christian Friedel en la darrera pel·lícula de Michael Haneke, Das weiße Band, un prodigi, esdeveniment que té quelcom de miraculós que excedeix els límits naturals, com feia anys que no en veia cap.