No sé viure de cap altra manera, no soc capaç d'escapolir-me d'aquesta necessitat: si hi ha cim l'haig d'atènyer, si hi ha abisme hi haig de baixar, escriu Mencarelli, tradueix Pau Vidal, llegeixo jo, a Tot demana salvació.
És certament d'agrair que algun d'aquells valents (potser més aviat insensats, o tan sols malaurats) que gosen descendir (sigui per voluntat pròpia o moguts per un incert atzar) a les fondàries més pregones del viure o als cims més gèlids i emboirats, tinguin la gentilesa (qui sap si la necessitat), si de cas són capaços de tornar a surar o davallar cap a la superfície, d'explicar el que allà (allà avall ben avall, o amunt, ben amunt) han vist i viscut. D'aquesta manera aquells que tot ens ho mirem des de la placidesa de la llar, des de la butaca estant, des del tedi i la sensatesa, aquells que patim de vertigen i ens atemoreix la foscor, podem viure el miratge que, d'alguna manera (ni que sigui al llarg del temps que dura la lectura) també som (creiem ser) vius.
