Pōrando no eiga o mimashita

Ja cap al final del metratge hi ha un moment prodigiós. Tan prodigiós que el vull tornar a veure per provar d'escatir què és el que fa el director amb la càmera. Situem-nos-en. Un correccional juvenil a Polònia. Un noi ben cepat, fort i bregat en aquesta mena de coses es disposa a apallissar a un altre noi, no tan cepat, potser no tan fort, i qui sap si tan bregat en aquesta mena de coses. I de cop, quan la batussa comença, succeeix quelcom amb la càmera, quelcom que encara no sé ben bé què és. La càmera es mou, sí, i també s'inclina, però més aviat sembla que tingui una mena de transformació quàntica per així poder oferir una escena d'una brutalitat i un lirisme com no en recordo cap altra. La sang, la tumefacció produïda pels cops, fins i tot la noradrenalina flueix per les imatges amb força hipnòtica. Quines hòsties que es donen, i amb quina bellesa són narrades.

La resta del film (Corpus Christi) està prou bé, no per res es tracta d'una pel·lícula polonesa, i encara que la ficció que s'explica sigui inversemblant i equivocada, és cosa sabuda que resulta ontològicament impossible que una pel·lícula polonesa sigui dolenta.

Saragosa-dōri

D'uns anys ençà les meves rutines diàries em fan passar sovint pel carrer Saragossa, és a dir, em fan passar sovint per davant de l'edifici que l'arquitecte i falangista José Antonio Coderch projectà pel pintor Antoni Tàpies. Es tracta d'un edifici sobri, mal conservat, que a la seva façana mostra un dels elements més característics de l'arquitectura de Coderch, les persianes de llibret. I és tanta l'admiració que em desperten les obres de Coderch i el record de la persona de l'Antoni Tàpies, que si de cas hi passo acompanyat d'algun conegut no m'hi puc estar d'esmentar que en aquell edifici tenia Tàpies habitatge i taller, i que l'edifici fou projectat pel José Antonio Coderch, dades, totes elles, que acostumen a resultar irrellevants pels meus interlocutors, a qui els noms de Coderch i Tàpies no diuen res.

Ès potser per això que avui, en fer la coneixença d'un nou veí, he quedat ben complagut quan ha sigut ell qui, en esmentar el carrer Saragossa, ha comentat que allà hi tenia casa i taller l'Antoni Tàpies, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

Quedi doncs dit que és al carrer Saragossa on el pintor Antoni Tàpies tenia casa i taller, en un edifici projectat per José Antonio Coderch.

Mukashi mukashi

Hi tenia més de divuit anys, això segur, en ser jo qui conduïa el vell Renault 7 de la meva mare. I va ser al setembre, per la diada. Sortírem un dissabte al migdia després de treballar (jo aleshores feia substitucions en una nostrada i desapareguda caixa d'estalvis) i férem els pocs més de tres-cents quilòmetres fins a Benasc per unes carreteres molt diferents de les d'ara. Arribàrem a lloc encara amb llum, i carregats com mules començàrem a caminar, travessant el Pla d'Aigualluts i tirant amunt cap el coll de Salenques enmig d'interminables tarters. Crec recordar que férem bivac abans d'arribar al coll i, de fet, en una de les poques fotografies que férem (aleshores no hi havia mòbils amb càmera, ni tampoc sense) se'm veu dempeus, grenyut, amb tot el perfil de la cresta al darrera, il·luminat per la llum pròpia del capvespre. O sigui que ja devia ser diumenge onze quan començàrem de debò. Recordo els dos primer gendarmes, que vaig pujar de primer, sense excessives dificultats, tot i el pes; i també tinc el record vivíssim d'una gran roca plana, molt inestable, que cedí sota el pes del meu company i es precipità paret avall. Ell fou prou àgil com per saltar i tot quedà en un ensurt. Anàvem molt lents, fent marrades. Érem joves i inexperts, amb més ganes que no pas tècnica, i en total férem dues nits a la cresta, sense comptar la prèvia. Un excés, sens dubte. La primera tots dos sols, i la segona en companyia de tres nois d'Artesa de Segre que ens atraparen a l'alçada del Margalida. Ells havien passat la diada a Barcelona, ens digueren, llençant piles a la policia nacional. Era l'habitual a les diades d'aleshores. Encara els recordo, el més gran amb un petit bigoti, el mitjà amb barba i el més jove afaitat. No crec que arribessin a la trentena, o potser algun sí, però als nostres ulls semblaven adults entenimentats. Férem la resta de la ruta amb ells, compartírem el segon bivac i la baixada per la ruta clàssica de l'Aneto, passant per la Renclusa, fins als pàrking on teníem els cotxes. Els tornarem a veure un cop més, mesos després, però aquesta ja és una altra història, encara més intranscendent.