Miminari o kikimasu

Ho vaig començar a sentir d'infant, quan del llit estant tancava el llum i provava de dormir. No era més que un petit soroll que semblava no venir d'enlloc, no més que un petit xiulet, una mena de zumzeig agut. D'aleshores ençà aquesta remor m'ha acompanyat sempre, arreu, de dia i de nit, i només haig d'aturar-me, obviar l'exterior i parar una mica d'atenció, per sentir-la. Encara que no va ser fins l'estiu del dos mil dotze, quan vaig cometre l'estupidesa de llegir Jonathan Franzen, que vaig ensopegar amb un personatge que llegia Bernhard i que deia sentir una mena de xiulet interior, que li vaig posar nom: acufen.

Però el cas és que quan sóc al bosc, i per molt que pari atenció, no sento cap xiulet. Que per molt que provi d'aïllar-me i escoltar-me no hi ha res a fer, l'acufen no hi és. Sempre hi ha la remor de fulles, la piuladissa d'algun ocell, la fressa de l'aigua d'un torrent o el trepig de passes d'algun conegut que em recorda el lloc on sóc i m'impedeix sentir-me. I si bé m'és un goig trobar-me envoltat pels sons del bosc, el silenci de l'acufen és com un senyal que m'adverteix que aquell no és el meu lloc, que al bosc tan sols sóc un intrús o un convidat, un passavolant o un badoc, un estrany o un foraster. I és que el meu lloc potser és allà on pugui recloure'm, on pugui obviar tot exterior i pugui concentrar-me en mi mateix, ni que sigui gràcies a l'anodí zumzeig d'un so absurd que només existeix dins el meu magí.

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (IV)

Les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot, i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, per molt que qui escriu s'hi esforci, el llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, l'espantosa distorsió, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió.

Escriu Thomas Bernhard a El fred, quarta part de la seva pentalogia dita autobiogràfica. I més enllà del significat concret de les paraules escrites, amb les que puc més o menys combregar, les jeremiades de Bernhard em permeten no només el possible gaudi de la lectura, sinó, també, jugar al bonic joc aquell de canviar-ho tot per que res no canviï, doncs, s'hagués modificat el significat d'allò escrit si enlloc del paràgraf de més amunt en Bernhard hagués escrit el de més avall?

El llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, l'espantosa distorsió, per molt que qui escriu s'hi esforci, les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida.

Només afegir, per no ser més imprecís del necessari, que el paràgraf escrit per la traductora de Bernhard no és pas el primer, sinó el tercer.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (III)

Aquí anoto allò que passava pel cap del jove que jo era aleshores, res més, és pot llegir a L'alè, tercera part de la jeremíaca pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard.

I més enllà d'escatir si el gènere autobiogràfic és d'alguna manera possible, en no ser mai coincidents les persones que narren amb les persones que protagonitzen els fets suposadament narrats, em sorprèn d'alló més la contundència de Bernhard, aquest res més, doncs si bé hagués resultat excessiu fins i tot pel meu mestretitisme d'anar per casa haver escrit quelcom com ara, aquí anoto allò que crec recordar que passava pel cap del jove que potser aleshores era jo, insistir amb aquest res més, és com voler afirmar, de totes totes, que aquell jove que feia estada a la sala de morir de l'hospital i l'adult que redacta l'estada que feia aquell jove a la sala de morir de l'hospital són la mateixa persona, i que d'aleshores ençà els fets recordats han romàs del tot intactes a la seva memòria, idees, totes dues, que em resulten d'allò més extravagants, sobretot venint de part d'algú capaç d'escriure, al volum anterior, allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable.

Pollença ni imasen

És a les lleixes corresponents a la dita literatura germànica, on resto sobtat per la presència de tres esprimatxats llibres escrits per Thomas Bernhard, que corresponen a les tres darreres parts de la seva pentalogia autobiogràfica. Amb anterioritat jo ja havia comprat i llegit les dues primeres parts de l'esmentada pentalogia, traduïdes per na Clara Formosa i editades per Edicions del Salobre, i si ara resto sobtat és perquè si bé na Clara Formosa també signa aquestes tres traduccions, l'edició és de El Gall Editor. 

La primera suposició que faig per mirar d'explicar-me el canvi d'editor sembla confirmar-me-la un dels llibreters, que després d'una breu consulta em comenta que ja fa més de dos anys que no reben cap novetat provinent d'Edicions del Salobre. Jo li agraeixo la gestió i enfilo cap a casa, no sense un cert record pels desconeguts editors pollencins i no poc agraïment pel plaer obtingut amb la lectura d'altres autors també per ells editats, com ara Vidal, Stevenson, McCullers o Citati.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (II)

Tot i alguna agradosa coincidència puntual, la lectura de El soterrani no m'acaba de resultar satisfactòria. Potser per què després de Kolimà, l'infern de Scherzhauserfeld em sembla una frivolitat, un lament del tot exagerat sense causa ni sentit aparent, no més que jeremiades. I no és endebades que escric jeremiada, doncs és en plena lectura que recordo el nom del profeta, i també recordo a una tia materna, i també al seu marit, que en ser jo un infant s'acostumaren a anomenar-me Jeremies. I no és fins passada una bona estona que no recordo un text llegit fa poc, aquest, on es dóna notícia de com les diferents traduccions de La Bíblia a les dites llengües vernacles serviren per fixar un model de llengua literària, i on s'utilitza el plural del substantiu jeremiada per referir-se a la prosa de Bernhard.

I resto jo sorprès de com el meu pensament s'apressa a fer-se seu el que altres han escrit, fent-me creure que sóc jo mateix qui s'empesca les pròpies opinions, com si en qualificar de jeremiada a la prosa de Bernhard no manllevés res a ningú. El que ja no em sorprèn és la meva pròpia frivolitat, quan des de la placidesa de la meva confortabilitat goso qualificar de frivolitat el particular infern de cadascú.

Bernhard-san no hon o yonde imasu

Allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable, escriu Thomas Bernhard a El soterrani, segona part de la seva pentalogia autobiogràfica.

I és en les molt encertades i lúcides paraules de Bernhard (en ser sempre encertades i lúcides aquelles paraules que coincideixen amb allò que crec creure) que potser trobo el motiu de l'habitual entestament que hom mostra en la recerca d'allò que anomenem veritat, no més (ni menys) que la satisfacció d'un desig, probablement en tant que possessió d'alguna cosa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, doncs posseir-la és sempre el segon pas de tots aquells que s'entesten a trobar la veritat.