dimarts, 19 de setembre de 2017

Gojū-mai

Amb cinquanta fulls impresos dins d'una carpeta i un rotllo de cinta adhesiva a la butxaca, surto de la llar responent a la crida d'un full enganxat prop de casa, on es convoca als veïns del carrer a penjar tot tipus de fulls reivindicatius en joiosa companyia. Però encara que tot plegat sembla una tasca senzilla i agradable, jo no sóc una persona ni senzilla ni agradable, i això de la companyia em desplau no pas poc. És aleshores que, tot i veure un grup de veïns que es reparteixen fulls i es divideixen el carrer, prefereixo fer la meva i marxar carrer enllà, cap al barri veí, on de ben segur la tasca reivindicativa no és tan present. 

Però una segona dificultat em ve aleshores al cap: on penjar els fulls? evidentment, descarto d'immediat la possibilitat d'enganxar-los a les façanes dels edificis, doncs bé aquests edificis són una propietat privada de la que jo, de cap manera, puc disposar. El mobiliari urbà, tal vegada? tampoc m'acaba de plaure la idea, i dubtant dubtant vaig caminant i caminant fins que m'adono que ja porto una hora donant voltes i encara no he enganxat res. Afortunadament es dóna l'avinentesa que just en aquell moment sóc al davant d'una de les portes dels jardins de Moragas, que em fan recordar el general aquell, Josep Moragues i Mas, que fou mort i escarnit per la seva lleialtat austriacista. És potser per això que decideixo enganxar un primer full en el preceptiu rètol municipal que informa als vianants de la presència del jardí. Per procedir, aprofito l'avinentesa de la proximitat d'unes cadires per seure, obrir la carpeta, treure'm la cinta adhesiva de la butxaca, tallar-ne quatre bocins, enganxar-los a les cantonades del full, i, amb tot ja apunt, llevar-me, apropar-me al rètol i procedir a enganxar el meu full, provant, això sí, de no tapar cap de les informacions que el rètol conté, com ara l'horari d'obertura dels jardins.

I ha estat començar que tot va avall. De seguida cerco les altres portes dels jardins i procedeixo d'igual manera. I tot seguit em desplaço als jardins de la casa Sagnier, i als de Monterols, als del Turó Parc, als del Piscines i Esports, fins que pràcticament esgoto els fulls i prop de la mitjanit començo a tornar cap a casa. Però és en ser a Travessera amb Balmes, que no puc resistir-me a la temptació d'enganxar un parell de fulls més, aquest cop sí, als vidres d'un local comercial, on, no per res, es troba la seu d'una certa i ataronjada agrupació política.

divendres, 15 de setembre de 2017

Tōku kara kimasu

Escarxofat al sofà, veig un gag del Polònia on un estol de jutges prohibicionistes escolta amatent les sempre ridícules paraules que la caricatura del president del país veí els hi adreça. Curiosament, o no, en un cert moment es fa esment del cognom d'un dels jutges, Morales, avinentesa que em retorna a un cert dia de la meva infantesa, quan el meu pare em dugué al Teatre Tívoli a veure un espectacle de la Trinca. En dit espectacle, crec recordar que titulat Nou de Trinca, s'acompanyava la cançó aquella de Com el Far-west no hi ha res amb la projecció d'un petit curtmetratge on un escamot de cavalleria empaitava als tres nois de la trinca, que no per res anaven abillats com a nadius de les praderies amerindies. I també recordo com el capitost de l'escamot es dirigia tot sovint a un tal Morales, Morales toque carga, que era el nom del soldat que bufava la trompeta.

I vull creure, i resto convençut que així és, que no és pas casual que l'esmentat jutge prohibicionista comparteixi nom amb l'esforçat bufador, doncs, en aquest no sempre dissortat país nostre, les coses acostumen a venir de lluny.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Shakespeare-sama no hon o yonde imasu

Not marbre nor the gilded monuments
Of princess shall outlive this pow'rful rhyme,

O, talment tradueix Gerard Vergés en la seva versió dels sonets de Shakespeare,

Més que el marbre i que els auris monuments
dels prínceps durarà el meu vers puixant.

I si bé en aquest cinquanta-cinquè sonet Shakespeare sembla molt segur de la vàlua del seu vers, no són pocs el sonets on el propi Shakespeare dubta d'aquesta vàlua, com quan es lamenta de l'abandó de les muses, And my sick muse doth give another place, essent, potser aquest contradir-se a si mateix, aquest bellugueig entre el dubte i l'envaniment,una més de les moltes raons que fan que Shakespeare sigui qui és, o, més aviat, qui diem que és.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?