dimarts, 5 de setembre del 2017

Saikō no sakka

Per raons que ara no venen al cas, aquests darrers dies penso no pas poc en la Lolita de Nabokov, fins al punt que trobo que aquesta novel·la és, potser, el punt culminant d'un nou gènere literari, l'enèsim, format per totes aquelles novel·les l'autor de les quals és capaç d'aconseguir que els seus lectors sentin una viva simpatia per uns personatges el capteniment dels quals resulti del tot inacceptable per aquells mateixos lectors. En el cas de Lolita, és el professor Humbert qui desperta una certa compassió i no poca simpatia, tot i captenir-se com el que potser és, un pedòfil que viola repetidament a una nena de dotze anys. Talment Maximilien Aub, oficial de les Schutzstaffel, que de la mà de l'autor de Les benignes, Jonathan Little, se'm fa proper i entranyable, talment la captura i extermini d'aquells que tinc en molt gran consideració, els fills de Jacob, no fos més que la innocent trapellaria d'uns xicots d'allò més trempats.

O no és, potser, el mèrit més costós i lloable d'un autor el fer-nos combregar amb rodes de molí i rete homenatge a aquells que, en tot moment, perverteixen, menyspreen i violen allò que ens és més preuat i estimat, això és, els propis dogmes?