Kochira wa Segura-chan desu ka (III)

Ja al vespre li comento a la meva companya la meva conversa amb les dues Clara Segura, i per sorpresa meva em diu que ja ho sabia, que totes dues havien sortit feia temps en un programa de televisió explicant el seu cas. A més, afegeix, és molt pràctic això de ser dos i molta gent fa el mateix, conclou. Molta gent?... Doncs jo, fins aquesta tarda, no coneixia a ningú que ho fes, responc un pel ofès. Com que no coneixes ningú? no siguis ximplet, si jo mateixa ho faig, em respon, com qui diu la més gran de les obvietats. Què? m'exclamo, incrèdul. No te n'havies adonat? em pregunta fent-se ara ella la sorpresa. Em pensava que ja ho sabies i que ja t'estava bé, així, pel mateix preu, enlloc d'una és com si tinguessis dues dones, m'explica. Sóc bígam! doncs, m'exclamo, pensant en les lletges conseqüències legals de la poligàmia. No estem pas casats, no es pot parlar de bigàmia, mira de tranquil·litzar-me. I qui va infantà i alletà a la petita A, tu o l'altra? pregunto, un cop superat ja el límit de l'astorament. Ja no ho recordo, pensa que s'acaba interioritzant tant la situació que al final, talment el cas de la Clara Segura, acabem sent dues personificacions d'una mateixa persona, com si totes dues ho féssim tot, part inclòs, m'explica amb paciència. Aleshores podríem coincidir una nit tots tres, no? m'animo a proposar. No diguis marranades, em talla, seriosa, a més, ja és tard, estic molt cansada i me'n vaig a dormir, em respon. Com que a dormir? protesto indignat. Com ets..., és lamenta, si arribo a saber que t'ho prendries tant a la valenta no t'explico res.

Kochira wa Segura-chan desu ka (II)

Però de sobte ens distraiem en veure com puja al vagó una altra dona que en tot és idèntica a la Clara Segura amb qui estic parlant i que no pot més que ser l'altra Clara Segura, la coneguda actriu. I astorat per la semblança veig com totes dues es saluden, es fan petons a les galtes, s'abracen, i la primera Clara Segura comença a explicar-li a la segona Clara Segura la nostra conversa de fa uns instants. Però com també dóna la coincidència que totes dues van vestides amb robes idèntiques, porten idèntic pentinat i idèntics complements, les acabo confonent i ja no sé quina de les dues és la coneguda actriu i quina la seva ocasional substituta, doncs com ja he dit la semblança és perfecte. Importa? em respon una d'elles en mostrar jo el meu dubte. No, suposo que no, responc capcot. I tant que no, confirma l'altre, penseu que nosaltres mateixes, tot sovint, dubtem de quina de les dues és la famosa actriu i quina la seva eventual substituta, em reconeix l'una. I aleshores, com s'ho fan, per esbrinar qui és qui? pregunto encuriosit. No ho esbrinem, ho decidim, em responen totes dues a l'uníson. Ho decideixen? m'exclamo sorprès. Sí, és el més pràctic, em respon l'una, i el més interessant, afegeix l'altra, fora ensopit se sempre la mateixa persona, hi torna l'una, i a més som actrius, i res no ens agrada més que interpretar, ni que sigui el nostre propi paper, hi torna l'altra. I si ara anem vestides igual, continua l'una, és perquè avui tenim un assaig molt feixuc i anirem fent torns, conclou l'altra, crec.

Kochira wa Segura-chan desu ka (I)

Us penseu que sóc la Clara Segura, la coneguda actriu, oi? em pregunta, en adonar-se del meu mal dissimulat esguard, la dona que seu al meu davant. No ho sou pas? li responc jo, sorprès, doncs la semblança és perfecte. Sí i no, em respon, és cert que em dic Clara Segura, però no sóc la Clara Segura que us penseu que sóc, afegeix, com qui es fa l'interessant. Sou la seva germana bessona, és clar, afegeixo jo, burleta. I ara! fora inversemblant que uns pares haguessin posat el mateix nom a dues germanes, ni que aquestes no haguessin estat bessones. Però no, no som pas família. Només ens assemblen força i compartim nom i cognoms, conclou.També el segon? pregunto incrèdul. Sí, també el segon, em confirma. Em preneu el pèl, és clar, ric. Us he vist actuar al teatre i us he tingut a tocar, fent d'Antígona, també d'Electra, i no tinc cap dubte que vós sou la Clara Segura, afirmo, categòric, mirant d'aguantar-me el riure. Sí i no, em torna a respondre ella, ara ben seriosa. Em dic Clara Segura, ja us ho he dit, però no sóc la Clara Segura que us penseu, i tot plegat no és més que la suma de petites coincidències, em repeteix. I vós no sou la Clara Segura actriu, és clar. Bé, sí que sóc actriu, però aquesta no és més que una altra coincidència, reconeix amb la boca petita. És clar, responc faceciós, i ara em direu que també heu interpretat els papers d'Antígona i Electra al teatre, algunes pel·lícules i una coneguda sèrie de televisió, i que això no és més que una altra coincidència, afegeixo. No, no és cap coincidència, és que com m'assemblo tant a la Clara Segura, més d'un cop l'he substituïda en cas d'indisposició. És possible que al teatre m'hagueu vist a mi, i no pas a ella, i per això la semblança un sembla tan perfecta, m'argumenta amb paciència, com qui explica qualsevol evidència a un marrec. Tot plegat no té cap ni peus, responc desorientat. Si ho penseu bé trobareu que tot és molt simple, em contradiu. La Clara i jo ens vàrem conèixer a l'Institut del Teatre, i per la coincidència de nom i cognoms vàrem congeniar de seguida i no trigàrem a ser cul i merda, com s'acostuma a dir. Com ella, a més, de bon inici ja es veia que seria molt bona actriu, jo em fixava tant com podia en la seva manera d'actuar i mirava d'imitar-la en tot, de manera que la lleugera semblança que ens teníem s'ha anat fent més gran amb el pas del temps, i per això, per la semblança i per l'amistat que ens teníem, i ens tenim, res de més natural que jo fos la seva substituta ocasional, hi torna, pacient. Sí, bé, una cosa és el gest, el posat, però si fins i tot, si em permeteu la grolleria, se us endevinen les mateixes formes llamineres, afegeixo. Cirurgia, sempre vaig envejar els pits de la Clara i me'ls vaig fer operar, em respon, ara riallera. És clar, com no ho havia pensat abans. I la veu? pregunto inquisitorial. Pràctica, i no oblideu que sóc actriu, em respon sense pensar-s'ho, si fins i tot els seus pares em confonen, afirma. Què voleu dir? que en tenir-vos totes dues al davant no us saben diferenciar? pregunto astorat. No ben bé. Mai ens han tingut a les dues al davant, només que algun cop també l'he substituïda en alguna trobada familiar, m'explica. És clar, és clar, i suposo que també l'haureu substituït algun cop al llit marital, ja posats, afegeixo burleta. Sí, també, em reconeix. Ja ho veig, ara ho veig molt clar, trastorn d'identitat dissociatiu. Vós sou la Clara Segura, la coneguda actriu, només que de vegades us penseu que no ho sou, i per justificar la vostra aparença us heu inventat tota aquesta història, concloc. I vós sou psiquiatre? que aneu repartint diagnòstics entre els desconeguts que trobeu als ferrocarrils, em replica ella, no sense un cert enuig.