dilluns, 9 de març de 2015

Balmes-dori ni imasu

En una cantonada del carrer Balmes veig com dos desconeguts s'esbatussen. És tard i no hi ha ningú més, només els dos desconeguts que s'escometen amb violència i jo mateix, que m'ho miro encuriosit. Què fer? em demano, i tot seguit trobo quatre possibles respostes a la meva irresponsable pregunta. La primera i més sensata cosa a fer fora no fer res, em dic, respectar la llibertat dels altres a actuar com més els plagui sempre i quan això no em suposi cap destorb, i prosseguir el meu camí cap a casa. La segona, socialment potser més ben vista però poc sensata, provar de posar pau, cosa sempre arriscada i no sempre oportuna. La tercera prendre partit i afegir-me a la batussa, de manera que dos contra un el triomf és segur i així podria jo esbravar-me atonyinant a un dels dos desconeguts sense arriscar-me gaire. I la quarta, sens dubte la més gloriosa i l'única digna de mi, escometre follament a tots dos contendents i estomacar-los fins a acabar amb les seves vides, sens dubtes menyspreables, a jutjar per les humils i deteriorades robes que vesteixen i la pobresa lèxica amb que proven d'insultar-se.

Però ja ho he dit, és tard i el carrer és desert. En aquestes circumstàncies ningú no admiraria els meus mèrits, ningú no lloaria el meu valor, la meva força i destresa, la meva determinació. Ningú no glosaria la meva gesta. Ningú no s'esglaiaria per la gratuïtat de la meva violència o per l'abast de la meva còlera. Així que enfilo cap a casa, on per sopar m'espera el sempre saborós bacallà.