dissabte, 29 d’abril de 2017

Kochira wa watashi no otōsan desu

Ser inmortal i tenir vuitanta-set anys mal portats no és cap bicoca. Entenguem-nos-en, viure per sempre no és que d'entrada no resulti llaminer. Però si a aquest viure li afegim les seqüeles de mitja dotzena d'intervencions quirúrgiques, d'un tumor amb metàstasi, d'un atac de cor i dues angines de pit, de malaltia pulmonar obstructiva crónica, de diabetes, i d'un reguitzell d'afeccions menors que ara fora llarg i enutjós enumerar, a més de les limitacions motores pròpies de qui ha patit una lesió medular esdevinguda com a conseqüència d'una caiguda de sis pisos, que aviat és dit, entendrem que la immortalitat no és cap obsequi.

I si a vuitanta-set anys les coses van com van, no vull ni pensar com seran d'aquí vint, cinquanta o cent anys, quan el cos ja haurà excel·lit en la tortura d'aquells que gosen desafiar les lleis de la dita natura, d'aquells que han decidit viure per sempre, d'aquells que, com el meu pare, no moriran mai.