dilluns, 13 de febrer de 2012

Kojiki (I)

A la cantonada amb el carrer Gran crec reconèixer a Zeta en la figura d'un pollós que capta almoina. Estès a terra, amb l'esquena recolzada a la porta d'un comerç i un plateret al seu davant, aquell que em recorda a Jota sembla dormir el son dels embriacs, potser la millor manera de fer passar el fred quan només es vesteixen parracs.

Poca estona després, en trobar-me'l a l'autobús, Hac em confirma que Zeta capta almoina. Com pot ser? li demano, incrèdul, en recordar el seu vast patrimoni. Oh... la seva empresa va fer fallida arrossegada pel concurs de creditors d'uns clients, i el patrimoni heretat es va fondre en inversions massa agosarades, un mal divorci i uns costums poc austers... penseu que la primera nit de trobar-se sense sostre va anar a sopar al Via Veneto per fer-se passar el mal tràngol, m'explica Hac no sense una certa complaença per la desgràcia aliena. I la casa del passeig Maristany? li demano. Ara és de la seva dona, m'informa. I la de Cadaqués? insisteixo. Subhastada, em respon encara més complagut. I l'edifici de Passeig de Gràcia? un magnífic palau modernista. Oh... aquest és ara meu, em xiuxiueja a l'orella, i per quatre rals, afegeix cofoi.