Recordo amb un cert enyor el temps en què la lectura d'Zweig m'era plaent. El temps en què tot i la seva evident murrieria a l'hora de manipular al lector a cor que vols, les pàgines d'Zweig em lliscaven amb promptitud i joia d'entre els dits. Ara ja no. Ara Zweig se'm fa previsible i massa arterós, i el que abans em semblava una exemplar agilitat narrativa ara em sembla no més que un inacabable rastellera d'obvietats repetides una i mil vegades amb l'únic objectiu de convencer al lector dels sempre lloables punts de vista de l'autor. Sens dubte exagero, doncs prou em plau exagerar, però, malauradament, els llibres d'Zweig em cauen de les mans, talment algun mal em privés de fermesa a l'hora de subjectar-los. La cosa va començar amb Els prodigis de la vida, va continuar amb El món de 1914 i L'embriaguesa de la metamorfosi, i aquests dies se'm torna a fer palesa amb Petita crònica, doncs crec que em falta el necessari entusiasme que la lectura d'Zweig demanda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada