Dimecres em vaig comprar a Laie un clàssic d'Stefan Zweig, "Moments estelars de la humanitat". Fa temps que frueixo amb la prossa del senyor Zweig i admiro el seu entusiasme. Entusiasme que, com no podia ser altrament, el portà al suïcidi, car, en aquest mon, mai no hi ha hagut lloc per esperits nobles com el seu.
El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.
Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.
El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.
Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada