dimecres, 20 de juliol de 2005

Kyu no san

Em diuen darrera de qui m'haig de posar i jo, obedient, m'hi poso. Darrera meu també es col·loca algú i, poc a poc, comencem a ajuntar-nos. Tanqueu, diu una veu. Doblego una mica els genolls i m'agafo als camals dels pantalons de l'home que tinc al davant, alhora que noto com algú s'agafa als meus. Des del darrera m'enpenyen i, en aixecar el cap, veig com els segons es posen a lloc. Pugen terços i acoto el cap, car ja sento els peus de la gent del folre. Em queda un peu a l'espatlla dreta. Tot i que no ho hauria de fer, torno a mirar amunt i veig els quarts col·locats. Els quints esperen per enfilar-se, però un dels quarts no ho veu clar. Avall, crida. En un tres i no res tothom és a baix, i la gent de la pinya ens podem airejar un poc.

Tornem-hi. Ja torno a estar premut al rengle. Aquest cop, però, no tinc cap preu a sobre, tot i que la cara em queda entaforada entre els peus del segon vent. Miro amunt. Quarts col·locats i quins preparats. Jo trobo el tronc una mica tancat. Una veu ho confirma: el fem un pel tancat per si de cas després s'ha d'obrir una mica. Música de gralles, ara va de bo. Acoto el cap i empenyo. Els peus del folre no es mouen ni poc ni molt, bon senyal. Està preciós, sento que criden. Canvia la música i sento aplaudiments, ja ho tenim carregat. Pocs segons després noto una mà al cap, em trepitgen i un peu em dóna un cop al nas. Quan tothom és a terra ens separem i aplaudim. Hi ha alegria, però no pas eufòria, que ja és el segon
tres de nou amb folre de la temporada.

Un conegut m'abraça i em pregunta si havia fet castells abans. I tant, responc, i ens comencem a explicar batalletes. Ell es pensa que soc de Premià, com la meva companya. No, de Tarragona, el corregeixo.