En acabar jo els estudis d'arquitectura la normativa de l'edificació estava recollida en les conegudes com NBE, això és, Normas Básicas de la Edificación. Amb uns quants anys de pràctica professional, i un cop ja començava a tenir per la mà aquest marc normatiu, el dos mil sis va entrar en vigor el dit CTE, això és, el Código Técnico de la Edificación, que derogava tot el marc normatiu anterior i instaurava unes noves i demencials regles del joc. Per fer-ho més entretingut, d'aleshores ençà hi ha hagut fins a cinc modificacions puntuals del dit CTE, de tal manera que el coneixement que hom pugui tenir de la normativa esdevé un niu de paranys on tota certesa no és més que un error i ni tan sols les beceroles són de fiar. D'aquesta guisa cal anar-ho consultant tot, dia sí dia també, no fos cas que un cop gastats un parell de milions d'euros en la construcció d'un edifici, resulti que un tram d'escala té una alçada de dos metres i mig, enlloc dels dos metres vint-i-cinc centímetres que recull la darrera versió de la norma, i el buròcrata de torn et denegui la llicència d'activitats, el client et demandi i un jutge et condemni. Després hi ha la normativa autonòmica, en aquest cas de la Generalitat, on per no allargar-me massa només esmentaré el Decret d'Habitabilitat que regula les condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges, i que, des de la primera formulació el mil nou-cents vuitanta-tres, ha sofert no menys de cinc modificacions. I si hom té la grossa dissort de redactar un projecte dins l'àmbit regulat per la Normativa Urbanística Metropolitana, haurà de bregar amb les dites Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità i les Ordenances Metropolitanes d'Edificació, un garbuix caòtic i farcit d'innúmeres modificacions i afegits, de tal manera que ni els propis tècnics municipals que han d'atorgar les corresponents llicències d'edificació són capaços de respondre amb una certa claredat i coherència a les qüestions que un sofert redactor d'un projecte els pot arribar a formular. Finalment, tot resta adobat pel fet poc llaminer que tots tres nivells normatius, estatal, autonòmic i local, sovint acaben regulant un mateix aspecte des de punts de vista prou dispars com per oferir uns resultats no sempre coincidents i sovint contradictoris. I si l'obra és de promoció pública, a tot plegat caldrà afegir el corresponent Plec de Condicions de l'administració de torn, no fos cas que algú es quedés sense dir la seva.
I ara resulta que una colla de bufanúvols desvagats, un saltataulells capriciosos, uns estiracordetes de pa sucat amb oli que es fan trampes al solitari i es fan dir professionals de la llengua, rondinen perquè els hi han suprimits cent-trenta-sis accents gràfics dits diacrítics i ara s'hauran de tornar a estudiar la llista. Au va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada