dimarts, 27 de setembre de 2016

Kochira wa Bierce-san desu

Poden uns relats escrits i traduïts amb aparent mestratge, uns relats que tal com mana el gènere reserven per les darreres paraules un gir sorprenent que capgira el sentit d'allò fins aleshores llegit, uns relats que inclements furguen en les interioritats de la dita ànima humana (si és que tal cosa existeix) fins arribar a allò que hom acostuma a anomenar el moll de l'os, uns relats no exempts d'un cert humor que més que endolcir amargueja, uns relats, en definitiva, sensacionals, magnífics, superbs, si se'm permet, un cop més, la sempre necessària exageració, poden, doncs, uns relats així resultar fatigosos, previsibles, feixucs i, en definitiva, enutjosos, terriblement enutjosos, superlativament enutjosos?

El mèrit, i/o demèrit, el dec a Històries de soldats, d'Ambrose Bierce, que bé hagués pogut titular-se Història de soldats, doncs una sola és la història explicada, fins a setanta vegades set, talment en un guerra dita civil estigués molt mal vist matar a algú que no fos de la pròpia família.