dilluns, 5 de setembre de 2016

Montblanc ni ikimashita

I és a l'emmurallada vila de Montblanc on ensopeguem amb uns riallers percussionistes portuguesos que colpegen sense clemència els respectius tabals, tambors i timbals, que de tot traginen. Els percussionistes, que marxen arrenglerats en quatre columnes, aturen de sobten el seu marxar i procedeixen a executar una mena de maniobra envoltant que sembla tenir com a propòsit escenificar el versicle setze del vintè capítol de l'evangeli segons sant Mateu, aquell on es diu que els darrers passaren a primers, i els primers, a darrers. Duta a terme la maniobra i esdevinguts els darrers primers i els primers darrers, els percussionistes esclaten en una mena de bramul eixordador, si se'm permet l'exageració, alhora que prossegueixen amb el seu incansable picar tabals, tambors i timbals, que de tot traginen.

I així els percussionistes van bramulant i percutint, fins que el foll insensat que sembla fer-los de guia s'enfila sobre una barana de la via pública i executa un petit salt d'una migradesa impròpia del brogit que provoquen els seus adlàters, i dóna per acabat el pandemònium, entenent per pandemònium qualsevol de les dues accepcions que recull el diccionari de l'institut, a saber, lloc de reunió dels esperits infernals o reunió de gent que conspira per al mal, encara que jo, capriciós de mena, m'inclino per la segona.