A la pantalla del cinema veig les imatges projectades d'un grup de cinc persones, tres dones i dos homes, vestits tots ells amb robes llampants i abillats amb l'excés propi de la gent de la faràndula. Tots cinc canten, cadascú amb una tessitura de veu diferent, una mateixa melodia segons les característiques pròpies de l'estil vocal anomenat doo wop. La cançó, ensucrada a l'engròs, fa rodolins al voltant d'una incerta i intangible abstracció que molta gent acostuma anomenar servint-se d'una paraula de cinc lletres que comença per a i termina amb la divuitena lletra de l'alfabet llatí. Dos dels cantants, un dels homes i una de les dones, tenen el color de pell propi de les poblacions de l'Àfrica subsahariana. Els altres tres tenen el color de pell propi dels anomenats caucàsics, amb independència de si són, o no, nascuts a les muntanyes del Caucas, avinentesa sens dubte improbable però sempre possible. I qui dia passa any empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada