Kochira wa Hals-sama desu

Nou anys després torno a ser davant d'una certa pintura de Frans Hals, Vioolspelende man in een duinlandschap. I com nou anys enrere torno a quedar bocabadat per l'expressivitat del traç de Hals, especialment a l'hora d'empastar les mans del violinista. Però el més sorprenent i admirable és que la pintura de Hals està datada cap el mil sis-cents trenta, avinentesa que més que pintor o retratista, fa de Hals un profeta. Encara mes quan unes sales més enllà ensopego amb una prou coneguda pintura de Monet, la inacabada L'Amazone, del mil vuit-cents vuitanta-dos, on l'instant està perfectament aconseguit amb un traç que en tot em remet a les mans del violinista de Hals, especialment quan Monet suggereix els guants de l'amazona amb unes pinzellades ràpides i evanescents.

I és ennuvolat per l'emoció del moment, que en un tres i no res provo de bastir una nova teoria amb la que explicar l'evolució de la pintura occidental des dels primitivistes anteriors a Hals fins als epígons que li són posteriors, talment Hals fos una mena de punt zero on tot neix i mor. Afortunadament, o no, unes sales més enllà ensopego amb un parell de les pintures que Kandinski pintà a Murnau, d'aquella etapa seva entre puntillista, fauvista i quesèjoista que tant m'enllamineix, i el pensament em fuig aleshores fins a la ciutat bàvara, i d'allà, per sorprenents associacions que ara no venen al cas, a Lübeck, i de Lübeck a Delft, i de Delft a la trista certesa que el museu ja tanca i és hora d'anar passant.