Kochira wa Soler-san desu

Joaquim Soler va escriure més d'una dotzena de novel·les. De totes elles només n'he llegit una, Anestèsia, de la que no recordo res. Tampoc recordo res de les altres, és comprensible. És per això que no puc saber com comencen, si potser alguna d'elles ho fa dient, per exemple, estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler. El que sí que recordo és una novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger, que comença dient, segons traducció de Montserrat Puig, estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino. És sabut que Soler havia llegit Calvino (i improbable que Calvino hagués llegit Soler), avinentesa que fa possible que Soler prengués el que considerés necessari de la narrativa de Calvino, com ara un començament, de manera que alguna de les seves novel·les comencés amb el ja esmentat estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler.

Qui sí ha llegit tota l'obra de Soler, i probablement també de Calvino, és Joan Todó, que curiosament, o no, comença la seva darrera novel·la amb un estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, on ficciona vida i miracles no pas d'Italo Calvino, sinó de Joaquim Soler. Tot plegat pot semblar confús, però no ho és. El cas és que Soler no és més que un heterònim de Calvino, que era descendent d'emigrants catalans fugits a Nàpols després de la desfeta de mil set-cents catorze, i va voler provar fortuna en la llengua dels seus avantpassats. Per això Calvino va contractar un actor per donar cos al seu heterònim, Avel·lí Calders i Moix, i va reaprofitar alguns escrits de joventut que va traduir amb l'ajuda d'una becària, Maria Aurèlia Cortiella i Capmany. Però Avel·lí Calders era un actor bregat en el mètode Stanislavski, de manera que amb el pas dels anys, i a causa d'una certa predisposició genètica i molt d'alcohol, va acabant desenvolupant un trastorn de personalitat que el portà a creure que ell era, efectivament, un tal Joaquim Soler i Ferret que mai no va existir. Per això Calvino va voler acabar amb la broma i contractà a uns sicaris bornis per tal d'assassinar a un Avel·lí Calders cada cop més embogit, que va fingir la mort a causa d'un càncer de ronyó de Joaquím Soler per salvar la pell. Tot seguit, amb l'ajut d'un càrtel de narcotraficants finlandesos, Avel·lí Calders fugí amb Maria Aurèlia Cortiella, de qui s'havia enamorat, i s'establí a la Sénia sota el nom de Pere Todó i Monzó. D'aquest matrimoni nasqué un fill, Joan Todó i Cortiella, que cresqué traumatitzat per la constant lectura en veu alta que el seu pare feia de les novel·les de Joaquím Soler. La verda és porta és, en definitiva, no més que el resultat de la teràpia de xoc que el psiquiatre que tracta Joan Todó, Subal Quinina i Etcètera, vol provar com a últim recurs per guarir la bogeria que l'exposició al llarg de quaranta anys a la narrativa de Soler ha provocat en un Joan Todó que ara creu ser Pilar Rahola i Martínez. El cas, creguin-me, és desesperat.

Ikura, ikura sensō...

És al pròleg que l'autora esmenta el llargmetratge de Wojciech Has, Manuscrit trobat a Saragossa, com a possible punt de partida de Quanta, quanta guerra...

I encara que el record de la pel·lícula de Has em resulta difús, ates que la vaig veure fa prop de vint-i-un anys (diumenge vint-i-dos d'abril de dos mil u), els paral·lelismes se'm fan evidents, encara que, potser, l'obra de Has s'esplaia en tot un seguit d'històries dins d'històries dins d'històries dins d'històries, i la de Rodoreda en la presentació d'un seguit de personatges que malden per explicar-se, per dir la seva, per fer-se escoltar, avinentesa que em fa recordar als exigents personatges de Pirandello. I no només a aquells sis que reclamen autor a la sala del teatre de torn, sinó també als que recordo haver ensopegat en alguns dels seus relats breus. 

Però més enllà de Has i Pirandello, també el vagabundeig de l'Adrià em recorda a un altre personatge que camina i mira, que camina i escolta, el Tu (o Jo) que ofereix Gao Xingjian a La muntanya de l'ànima, novel·la que, per estrictes qüestions cronològiques, Rodoreda no podia conèixer, avinentesa que em porta a incloure la narració de Rodoreda dins d'un nou gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals escolten.

Sanjutsu

S'acostuma a dir que les precises i exactes regles de l'aritmètica estableixen que tres més quatre sempre sumen set i només set. I tal com s'acostuma a dir així acostuma a ser. Però de vegades la suma d'un tres més un quatre fa vuit o nou, tal com resulta quan un tot és més que la suma de les seves parts. O també pot ser que de la suma del tres i el quatre n'obtinguem un cinc o un sis, si de cas el tot és menys que l'abans esmentada suma de les seves parts.

Uns exemples. El primer obvi i evident. Si prenem tres avellanes amb una mà i quatre amb l'altra, per més gustoses i ben torrades que puguin arribar a ser, en tindrem set un cop les ajuntem totes en una mateixa mà. En canvi, si ara que és temporada estofem unes faves i unes carxofes de Camarles amb mitja lliura de jarret de vedella tallat a daus, el resultat final serà molt més gustós i satisfactori del que assoliríem cuinant faves, carxofes i vedella per separat. En contraposició, si visionem el darrer llargmetratge de Paul Thomas Anderson, Licorize Pizza, presenciem un tot estrany i malgirbat, excessiu i repetitiu, que acaba sent força menys del que la suma dels seus excel·lents fragments hauria de ser, si ens atenguéssim a les més amunt esmentades regles de l'aritmètica que, al cap i a la fi, serveixen pel poc que serveixen.

Mazushikihitobito

La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall, escriu Makar Dévuixkin, un dels personatges de Pobres, primera novel·la publicada de Dostoievski. 

I escriu altres coses, moltes, el tal Makar, doncs no per res la novel·la es desenvolupa mitjançant les cartes que s'adrecen els dos personatges principals, el ja esmentat Makar Dévuixkin i na Varvara Alekséievna, que li és família i enamorada. El cas, però, és que ni un quadre és un mirall ni un mirall és un quadre. No obstant això, que tots dos objectes puguin servir per provar de definir que és la literatura, és una mostra més o menys clara d'allò que la literatura potser és, no pas això o allò, sinó això i allò, i sempre en un cert (o incert) sentit del que pot arribar a ser això i allò.

Watashi wa hashiru no wa suki janai

Run is life, llegeixo a la dessuadora que duu posada el xicot que tinc assegut al meu davant, als ferrocarrils, que tot i captenir-se amb discreció i fer la mateixa cara de babau que acostumen a fer els nois de la seva edat, de cop em resulta sospitós i perillós.

I és que jo sóc més (molt més) de caminar ràpid que no de córrer, en ser que córrer, més enllà del mal que a la llarga pot fer a diverses articulacions, especialment en aquells que som alts, em sembla una activitat sospitosa. Si es fa en calça curta encara, doncs hom entén que qui corre ho fa com a pràctica esportiva, és a dir, mogut per una motivació clara encara que sens dubte equivocada. Però qui corre vestit de carrer resulta sospitós. Corren els que fugen, els que empaiten, els que fan tard, els que tenen massa pressa, els que s'han descuidat alguna cosa, els que no s'aguanten la pixera (o la caguera)... corren, en definitiva, els que tenen algun lleig motiu per córrer.

En conseqüència, no ho dubtin pas, si mai veuen córrer algú, malfiïn-se, per si de cas, i, per sobre de tot, no corrin mai.

Rusutichi shūgō jūtaku

Per raons que no venen al cas, escric una nota a peu de pàgina sobre Giuseppe Terragni, pioner de l'arquitectura racionalista a Italià. El cas és que a banda muntanya del passeig Bonanova, molt a la vora de la plaça homònima, hi ha un edifici d'habitatges que em recorda una obra de Terragni, l'anomenada casa Rustici, construïda al número 36 del carrer Corso Sempione de Milà. La casa Rustici està formada per dos blocs d'habitatges que es troben units en un dels seus extrems mitjançant un balcó corregut, de manera que la primera impressió que es té, en veure ambdós edificis des del carrer, és que només n'hi ha un, d'edifici. Però en parar atenció hom es pot adonar que no, que rere les línies horitzontals de balcons, forjats i baranes, tan sols hi ha espai buit i l'edificació es desmaterialitza. Aquest recurs permet, a part de crear aquesta subtil sensació d'immaterialitat, oferir als estadants dels habitatges unes bones terrasses on fer vida i millora la ventilació de les estances interiors.

El cas és que l'edifici de passeig Bonanova utilitza el mateix recurs, i encara que la façana és força diferent (i actualment es troba revestida d'unes peces de granit polit més aviat desafortunades), i que la separació entre ambdós blocs és inferior, sempre que hi passo per davant recordo l'edifici de Terragni a Milà, i per uns moments m'imagino còmodament escarxofat en una d'aquelles terrasses, sens dubte llegint a algun autor italià, Bufalino, Buzzati o Bontempelli, probablement.

Yūkanna sukitaijin

Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.

Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és. 

Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.