divendres, 11 de març de 2022

Watashi wa hashiru no wa suki janai

Run is life, llegeixo a la dessuadora que duu posada el xicot que tinc assegut al meu davant, als ferrocarrils, que tot i captenir-se amb discreció i fer la mateixa cara de babau que acostumen a fer els nois de la seva edat, de cop em resulta sospitós i perillós.

I és que jo sóc més (molt més) de caminar ràpid que no de córrer, en ser que córrer, més enllà del mal que a la llarga pot fer a diverses articulacions, especialment en aquells que som alts, em sembla una activitat sospitosa. Si es fa en calça curta encara, doncs hom entén que qui corre ho fa com a pràctica esportiva, és a dir, mogut per una motivació clara encara que sens dubte equivocada. Però qui corre vestit de carrer resulta sospitós. Corren els que fugen, els que empaiten, els que fan tard, els que tenen massa pressa, els que s'han descuidat alguna cosa, els que no s'aguanten la pixera (o la caguera)... corren, en definitiva, els que tenen algun lleig motiu per córrer.

En conseqüència, no ho dubtin pas, si mai veuen córrer algú, malfiïn-se, per si de cas, i, per sobre de tot, no corrin mai.