Shashin o totte mo ii desu ka (III)

Hi ha qui es complau en aprofitar el moment. No pas, però, en el sentit clàssic que hom atribueix a Horaci, d'avidesa pel present davant la incertesa del demà, sinó com un complaure-se en imaginar la vida com la relació que hom estableix amb el seu voltant, de tal manera que cal romandre sempre alerta per mirar d'aprofitar qualsevol escletxa que el món ens ofereixi per mirar d'entrellucar-lo. Com el fotògraf que sempre és prest a captar allò que en qualsevol instant i sense avís previ l'atzar pot oferir-li.

Altres, en canvi, preferim considerar la vida com un afer estrictament privat, essent les interferències amb allò que ens envolta no més que enutjosos contratemps. El moment resulta aleshores negligible, en no haver res per aprofitar fora d'un mateix. Així viscuts, els dies acaben sent una monòtona, constant i atenta contemplació del propi melic, on tot és vist i jutjat pel sedàs del propi caprici. Com els exercicis d'estil d'un fotògraf que sempre perfecciona una mateixa fotografia, el seu autoretrat, amb independència d'allò que es pugui arribar a trobar al davant del seu objectiu.

Mauritania ni imasu (VI)

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.

Ima

... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró [...], no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carbassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo.

Llegeixo en un gran panell a l'entrada de la sala d'exposicions.

I les paraules d'Asai Ryoi em recorden la màxima que tot sovint llegeixo camí del despatx, pintada grollerament sobre una element del mobiliari urbà, carpe diem, segons el conegut hexàmetre d'Horaci, carpe diem quam minimum credula postero. Però... com aprofitar el present si no és amb la delectança d'imaginar el futur? un futur que, preguem als Déus, mai esdevingui present.