Kyū-nenkan

I és a l'exposició que el CCCB dedica a Mercè Rodoreda, que em trobo amb un gràfic que situa en el temps les principals obres de Rodoreda, esmentant les dates d'escriptura i publicació de cada una. Un gràfic que em revela una dada que trobo fins a cert punt trasbalsadora, com és que l'escriptura de la part més significativa de la seva obra, a excepció de la posterior i darrere Quanta, quanta guerra..., es concentra en un període de nou anys. Nou anys que, si no em falla la memòria i les dades del gràfic són correctes, aniria del 1959 al 1968. Aleshores, del 1968 fins a l'abril de 1983, què dimonis fa Rodoreda, a part de reescriure Aloma?

Viure, suposo.

Kowareta kagami

Al principi del onzè capítol de la primera part de Mirall trencat, Mercè Rodoreda ens explica com a Salvador Valldaura li agradava que la seva filla Sofia li vingués a donar el bon dia, un cop la nena ja estava neta, vestida i ben pentinada. I en una d'aquestes ocasions, en un d'aquests moments en què Sofia donava el bon dia al seu pare, un dia que aquest estava pioc i la nena havia entrat d'amagatotis a la cambra paterna, aquest li diu que hi ha gent que amb un record en té per tota la vida. Aleshores, la petita Sofia li demana que és un record, i el seu pare li respon que prou que ho sabrà, quan en tingui un, i que, potser (tal com tot seguit sabrem que així serà), això d'ara en serà un, per a ella.

Potser el senyor Valldaura diu el que diu a la seva filla perquè ell mateix viu d'un record, d'un record d'enamorament de joventut, de quan era diplomàtic a Viena i s'enamorà d'una violinista que s'acabà suïcidant. I potser el senyor Valldaura explica això a la seva filla per provar de justificar-se, d'explicar-se, per intentar que la petita Sofia, quan ja no sigui tan petita, arribi a entendre qui fou el seu pare. O també pot ser que com de vegades fem el pares, el senyor Valldaura tan sols provés d'explicar, endebades, en què consisteix això de viure, com si tal cosa fos possible d'explicar.

Wareta kagami o yomimasu

Recordo potser un relat de Palau i Fabra, on una dona que viatja en tren llegeix a una velocitat que sorprèn a la veu narradora, que seu al seu davant. Aleshores, després d'una breu conversa, els que llegim el relat, o potser l'anècdota viscuda, ens assabentem que per raons que ara mateix no recordo i tampoc no venen al cas, la dona no és que llegeixi ràpid, és que llegeix pàgina sí, pàgina no, inventant o imaginant el que no llegeix.

I això ve al cas, o no, per la lectura que estic a punt d'acabar, Mirall trencat, on, talment s'esdevenia amb la lectora vista o imaginada per Palau i Fabra, pesa més el que falta que el que hi és. I és potser aquest el mèrit més gran de la novel·la, aquest oferir al lector la possibilitat d'inventar o imaginar tot allò que falta, tot allò que no hi és, tot allò que Rodoreda ens deixa de dir, tot allò que no necessitem saber, tot allò que altres autors tant de bo també s'estalviessin.

Doko dōri desu ka

... havia après a viure sense mirar, diu en un cert moment la veu narradora, la veu de la protagonista, la veu de la Cecilia, referint-se a una coneguda seva, la senyora Rosalia.

I encara que potser aquestes paraules dites reflecteixen un tret molt literal de la tal Rosalia, cada cop més trobo que, al contrari, els protagonistes de la Rodorera són dones (i també algun marrec) que miren. Que miren amb atenció tot allò que les envolta, les persones que ensopeguen, les circumstàncies que les acompanyen, el món que les agombola, essent precisament el que es reflecteix en aquestes mirades allò que conforma la narració. A Quanta, quanta guerra resulta evident, claríssim, meridià, però també és prou obvi a El carrer de les Camèlies, o a La plaça del Diamant. Els personatges miren i l'autora no fa més que explicar allò que veuen els seus personatges, com si tan sols els crees per poder mirar a través dels seus ulls.

I és que ha de ser ben bonic, això de veure a través dels ulls d'algú altre.

Ikura, ikura sensō...

És al pròleg que l'autora esmenta el llargmetratge de Wojciech Has, Manuscrit trobat a Saragossa, com a possible punt de partida de Quanta, quanta guerra...

I encara que el record de la pel·lícula de Has em resulta difús, ates que la vaig veure fa prop de vint-i-un anys (diumenge vint-i-dos d'abril de dos mil u), els paral·lelismes se'm fan evidents, encara que, potser, l'obra de Has s'esplaia en tot un seguit d'històries dins d'històries dins d'històries dins d'històries, i la de Rodoreda en la presentació d'un seguit de personatges que malden per explicar-se, per dir la seva, per fer-se escoltar, avinentesa que em fa recordar als exigents personatges de Pirandello. I no només a aquells sis que reclamen autor a la sala del teatre de torn, sinó també als que recordo haver ensopegat en alguns dels seus relats breus. 

Però més enllà de Has i Pirandello, també el vagabundeig de l'Adrià em recorda a un altre personatge que camina i mira, que camina i escolta, el Tu (o Jo) que ofereix Gao Xingjian a La muntanya de l'ànima, novel·la que, per estrictes qüestions cronològiques, Rodoreda no podia conèixer, avinentesa que em porta a incloure la narració de Rodoreda dins d'un nou gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals escolten.

Amerika no sakka

D'uns anys ençà, aprofitant els períodes de vacances escolars, acostumem a hostatjar a casa noies angloparlants, d'habitud nord-americanes, que a canvi d'un llit i de tres àpats diaris fan de cangur dels menuts les hores que nosaltres treballem. Acostumen a ser noies que tot just han acabat els seus estudis universitaris i que volen viatjar i conèixer món abans d'iniciar la seva vida laboral. Passen cosa d'un mes amb nosaltres i després continuen el seu viatge per la pintoresca Europa, on tot ho troben sorprenent i bonic. Hem tingut noies provinents de Califòrnia, Texes, Geòrgia, Maryland, Montana, Carolina del Nord, Nova York ...  essent totes elles extremadament responsables i complidores amb allò que se'ls hi demana, i afables i entusiastes en el tracte diari. Un encant de noies, com si diguéssim.

I amb totes arriba el moment que em comentem que em deu agradar molt llegir, en veure com veuen que la casa és farcida de llibres i en veure com veuen com sec sovint a llegir. És aleshores que s'inicia un monòleg sobre preferències literàries (sembla ser que les universitàries nord-americanes només llegeixen per obligació acadèmica), i acostumo aleshores jo a esmentar els autors nord-americans que més em plauen, com ara Melville, Anderson, Faulkner, McCullers, Capote, Plath, Foster Wallace ... noms, tots ells, que els hi són ben desconeguts, talment els hi parles de Pere Calders o Mercè Rodoreda.

I potser el proper cop ho faci, esmentant les novel·les novaiorqueses de la Rodoreda i el cicle de Yoknapatawpha de Peter Calders, autor molt influenciat per tota la colla aquella de Sabadell, petita població del Valleshire, a l'estat de Delaware.

Umi no tonari

Li vaig dir que era una cosa difícil d'explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber.

És, potser, la distància vers els fets narrats el tret més característic de la lectura d'aquests dies, Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Distància que ve donada per la veu narradora, el jardiner del jardí que voreja el mar, narrador d'unes vides que no són la seva, d'uns fets que no són els seus, d'uns neguits que no són els seus, i que no sempre li arriben de primera mà, sinó que sovint no són més que les enraonies de terceres persones, potser el safareig de la minyona o de la cuinera, de l'encarregat dels cavalls o de l'amo de la fonda.

Però poc importen les vides, els fets o els neguits narrats, que poc costen d'anticipar de tan previsibles com són, de tan habituals com són. El prodigi s'esdevé quan hom se n'adona que la distància amb els fets no és tal distància, i que res separa la vida dels altres de la nostra, els fets dels altres dels nostres, els neguits dels altres dels nostres, jardiners d'un jardí que voreja el mar.