Jinsei wa nagai desu ka

És breu, la vida? m'he demanat aquest matí, quan, desplaçant-me apressat pel subsòl de la ciutat, he parat esment en les pantalles dels dispositius mòbils que traginaven alguns dels desconeguts que amb mi es desplaçaven. I no, no sembla ser pas breu, la vida, m'he respost, en veure com no poques de les pantalles observades mostraven aplicacions d'aquelles on amb el moviment d'un dit s'han d'anar alineant diversos elements que, en coincidir junts en un nombre concret, d'habitud tres o més, desapareixen per deixar lloc a nous elements, sense que el joc, en tractar-se com es tractava d'un joc, tingui cap altra objectiu que el de fer passar el temps i exercitar potser els dits, si més no un, l'índex. I ha estat per això que m'he demanat si era breu, la vida, moment en què també he recordat la lectura homònima de Sèneca, on, com no podia ser altrament, es conclou que la vida més que breu és llarga, llarguíssima, interminable, talment un dia sense pa, i d'aquí la ineludible necessitat que tots tenim de malbaratar el sens dubte excessiu temps que ens ha estat donat.

Zweig-san no hon o yonde imasu

...un infant sempre està ple de de pors i sentiments de culpa, ens diu en un cert moment la veu narradora de L'embriaguesa de la metamorfosi, d'Stefan Zweig, d'on es pot deduir, si fem cabal a l'esmentada veu narradora, que allò que diferència un adult d'un infant potser és, precisament, aquest restar ple de por i de culpa, talment créixer no fos més que anar-se'n alliberant de tan infantívols sentiments, en adonar-se, talment les ensenyances d'Epicur, que cap por és sensata i que la indulgència vers un mateix és, potser, el principi de tot benestar. I si més no això és així fins que acabi l'esmentada lectura del senyor Zweig, a qui cada cop llegeixo amb menys interès, i les coses passin a ser talment li plagui a la propera veu narradora que tingui jo a bé ensopegar, tal vegada, aquesta.