Kokusai tan'i-kei

És un cop acabada la lectura, i un cop fetes les anotacions corresponents, que deso el llibre a la prestatgeria del menjador, just on li correspon, que curiosament és entre dos volums publicats fa força anys per Edicions 62 dins la col·lecció MOLU2, Molloy de Beckett a la seva esquerra, i El llegat de Humboldt, de Saul Bellow, a la dreta, atès que l'autor del llibre a desar, Enoch Soames, és Max Beerbohm.

I és en desar el llibre que m'adono que la seva alçada és exactament la mateixa que la dels llibres que li són veïns o, si més no, tan exactament com la precisió de la meva vista em permet apreciar, que diria que és de l'ordre de deu micròmetres, és a dir, 10^(-5) metres. Circumstància certament curiosa, atès que es tracta de llibres publicats per editorials diferents (Edicions 62 i Edicions del cràter), i que diria que no es repeteix en cap altre punt de la meva biblioteca. Però no, perquè en parar atenció de manera sistemàtica a les lleixes, veig que aquesta circumstància es repeteix de tant en tant, prou de tant en tant perquè ara resulti excessiu llistar els casos on la mida torna a ser tan perfectament coincident en llibres que no comparteixen editorial, i per pensar que potser hi ha uns estàndards dins la indústria editorial per determinar quines alçades són desitjables i quines no.

El cas, és que en començar a anotar aquesta observació tan i tan irrellevant, de cop m'adono que no sé com anomenar la unitat de mesura que he esmentat, els 10^(-5) metres. Si fos 10^(-6) metres ho tindria clar, micròmetres, el que abans es deien micres, que trobo un nom més juganer. Però, 10^(-5) metres?, com dimonis s'anomena la unitat de mesura de 10^(-5) metres? És aleshores que obro una nova pestanya del navegador i busco les unitats amb què el Sistema Internacional mesura les distàncies i, oh sorpresa, els noms passen dels mil·límetres als micròmetres, deixant orfes de nom tant el 10^(-5) metres com el 10^(-4) metres. Circumstància que trobo del tot irregular i força escandalosa, atès que bé disposem de decímetres i centímetres per referir-nos a les unitats que intercalem entre el metre i el mil·límetre. Aleshores, perquè no anomenar també a les unitats que s'intercalen entre el mil·límetre i el micròmetre?, perquè no anomenar-les, tal vegada, decimil·límetre o hectomicròmetre (10^(-4)) i centimil·límetre o decamicròmetre (10^(-5))?

Encara sort que sento el senyal acústic que fa el rentavaixella en acabar la feina, de manera que em veig obligat a alçar-me per anar-lo a obrir, no sigui cas que, un cop més, el vapor de la neteja condensi i després, en el moment de buidar-lo, em trobi plats i gots encara humits.

Nanimonai uchū

Fa uns anys vaig llegir un text de poc més de dues-centes pàgines on el seu autor, Lawrence Krauss, provava d'explicar els fonaments teòrics que podien arribar a justificar que l'atzar creés l'univers on sembla que hi som a partir del no-res. Com és habitual en aquest tipus de ficcions, la narració se'm feia molt confusa i em costava seguir els arguments plantejats. Tot eren partícules, forces, energia, matèria, antimatèria, cúmuls i coses així. Sigui com sigui la hipòtesi era atractiva i, si més no, podia servir per resoldre certs dubtes: què hi havia abans del començament? No res. Per què va començar tot? Per atzar.

El cas és que en un cert moment el protagonista de Molloy, potser el mateix Molloy, qui sap si el propi Beckett, es pregunta Què fotia Déu abans de la creació?, avinentesa que m'ha fet recordar la faula de Krauss i aventurar una hipotètica resposta. I és que fent un bonic paral·lelisme bé es podria considerar que, en el moment de crear-ho tot, Déu també es va crear a si mateix, ni que fos per mer atzar, ni que fos a partir del no-res.

Otoka ga jitensha de ikimasu

Hi ha certes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Certes lectures que, a més de breus, acostumen a ser confuses, poc clares, on es narren pocs o cap esdeveniment, on els personatges també són pocs, si és que no són tots el mateix, on el paisatge és també incert i esquerp, on tot porta a un cert desassossec, i prou, que ja he dit quatre cops cert (si també compto l'incert.).

Dic, doncs, que hi ha… algunes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Però és difícil perseverar, alentir el ritme, combinar-lo amb altres lectures, amb altres tasques, i per molt que vas relegant la lectura potser a una frase diària, a una paraula, potser a una síl·laba o una lletra, a una coma o a un punt, al cap i a la fi, tot acaba. És llei de vida, que diuen els imbècils.

Així que, finalment i amb gran pesar, he acabat la lectura de Molloy, de Beckett.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (IV)

I si no he esmentat aquesta circumstància en el lloc que li corresponia és perquè no es pot esmentar tot en el lloc que li correspon, sinó que cal triar, entre les coses que no valen la pena de ser esmentades i les que encara en valen menys la pena. Perquè si ho volguéssim esmentar tot, no acabaríem mai més, i tot està en això, acabar, deixar-ho córrer.

Abans d'escatir qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, cal concloure que sí, i tant, que cal triar, que sempre cal triar, entre això o allò, aquí o allà, aquest o aquell, carn o peix, ametlles o avellanes, perquè si no ho fem, si no som capaços de destriar, si no gosem dir sí i no, això sí, allò no, si tot ho fiquem al sac, si tot ho expliquem, si consignem fins al més mínim detall, ens passa que acabem fent una pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz o, molt pitjor, un trist succedani. 

En canvi, qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, és un narrador certament dispers, sense gaire a dir, que confessa tenir una relació problemàtica amb l'ús del llenguatge i que, per dir-ho ras i curt, no hi toca. Molloy, sembla que es diu, i sens dubte és un d'aquells personatges que semblen tenir el que podríem anomenar la saviesa dels folls, sens dubte l'única (encara que efímera i incerta) saviesa possible en un món de folls. 

I com a colofó, una obvietat: avellanes.

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.