Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Kochira wa Kawabata-sama desu

A la casa de les belles adormides els ancians paguen per dormir al costat de noies joves, belles, nues i narcotitzades a les que es comprometen a no violentar. Ancians horribles i decrèpits, cobejosos de plaers odiosos i secrets, que ja fa temps perderen allò que fa que un home sigui un home. O, si més no, aquesta és l’opinió que el vell Eguchi, protagonista de la novel·la i que també paga per dormir al costat de noies joves, belles, nues i narcotitzades a les que es compromet a no violentar, té de la resta de vells que visiten la casa de les belles adormides. I és que ell, el vell Eguchi, prou que és diferent dels altres, prou que ell encara podria comportar-se com un home, prou que ell encara tindria la virilitat necessària per fer el que s’ha de fer, prou que ell encara no està acabat, prou que... prou que el vell Eguchi té per a ell la indulgència que no té cap als altres, prou que el vell Eguchi és, doncs, com els altres, com tothom.