Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.

Subarashī utsukushi-sa

Quan m’assec a treballar dedico la major part del temps a evitar petites lletjors (més que no pas a buscar grans belleses), escriu en un cert moment Martin Amis a Des de dins.

I com se suposa que Amis parla d'ell mateix, això és, ficciona la ficció del seu record, és de creure, o no, que aquesta dedicació majoritària que esmenta és potser la dedicació majoritària a què dedica el seu temps de treball, això és, d'escriptura. I si bé en un principi no puc més que compartir el que diu Amis, al final també ho comparteixo plenament, només que, pel mig, dubto. És a dir, quin interès tindria un text potser net de lletjors, però mancat de cap gran bellesa? Quin gaudi obtindríem de la monòtona placidesa de la correcció? Quin record ens quedaria de la grisa grisor de qui no s'alça ni cau?

Però, és clar, aquí tot rau en la major part del temps, això és, no pas tot, només en gran part, sí, però no pas tot. I és per això que acabo compartint el que diu Amis, atès que, les grans belleses, potser és imprescindible que hi siguin, sí, però ja va bé que ocupin la menor part del temps, no fos cas que ens embaféssim.

Watashi wa Amis-san o yomimasu (II)

Ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma…, escriu també Martin Amis a Des de dins.

I de nou trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així per l'absència de forma que gasta el viure, atès que la forma és la manera, sens dubte matussera i incompleta, que tenim de simplificar-ho tot, de fer-ho explicable i comprensible, païble i suportable. I de la mateixa manera que una narració només resulta satisfactòria quan té la forma que li escau, viure només ens resulta més o menys satisfactori quan creiem trobar la forma on encaixar el que ens sembla viure.

Watashi wa Amis-san o yomimasu

… els escriptors no poden «llegir» els seus llibres (en cap sentit normal de la paraula) fins que ja fa un o dos anys que s’han publicat. Continuen corregint-los, continuen turmentats per les alternatives i les oportunitats perdudes. Per a ells, la prosa necessita un cert temps per consolidar-se com una cosa fixa i establerta, escriu Martin Amis a Des de dins.

I trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així no només en el cas de l'escriptura, sinó també en el de la feina, en el de la cuina, en el de les relacions personals, en tots i en tot moment, de manera que viure es converteix en una mena de fangar on res no és clar, on res no acaba sent mai el que tampoc sé que vull que sigui, on res no és més que un esborrany de ves a saber què, un esborrany inacabat i sempre inacabable que soc incapaç de valorar fins passats uns anys.

I aquesta és, potser, la més aviat poc satisfactòria gràcia de viure.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.