Satantango o yomimashita (III)

Encara que pugui semblar una divisió trivial, com trials acostumen a ser totes les divisions, els personatges de Tango satànic es mouen per dos tipus d'espais molt evidents: els exteriors i els interiors.

Els exteriors no serien més que espais d'aparent trànsit, uns espais hostils i inclements per on els personatges es belluguen sota una pluja omnipresent entre l'aquí i l'allà, o entre l'ara i el mai, fins que cauen esgotats enmig del fang. Per la seva banda, els interiors no són més amables: espais densos on el fang és substituït pels fils d'unes aranyes inexistents, i on tot és el fum de les cigarretes que es consumeixen ininterrompudament i la flaire del palinkà que es beu com si fos aigua. Uns interiors on els personatges es discuteixen i s'engorrinen a l'espera d'un esdeveniment salvador, d'una figura messiànica que els alliberi de la inacció, que els doni ni que sigui un miratge d'esperança.

I aquests dos espais es troben embolcallats per la prosa de Kraszna-Horkai, una prosa esfilagarsada i esquerpa que evoluciona al llarg de la narració de manera subtil però evident. En efecte, a la primera part trobem unes frases a les quals els costa arrencar, unes frases que es desvien constantment, que s'interrompen, que s'encavalquen les unes amb les altres, unes frases insegures i vacil·lants que més que menar cap a alguna banda, s'entortolliguen en espirals que no porten enlloc. En canvi, a la segona part, i sense deixar en cap moment l'ús i abús de la subordinada, la prosa de Kraszna-Horkai o, més aviat, la prosa del seu personatge narrador, sembla agafar un propòsit. I encara que aquest propòsit sigui incert i poc clar, les frases comencen a trobar una certa conclusió, comencen a respectar-se les unes a les altres, comencen a no interrompre's constantment, comencen a significar alguna cosa, comencen a portar a algun lloc.

Sí, a algun lloc o, més aviat a algun moment, ni que sigui, tal com sembla ser el cas, al moment en què la narració semblava començar.

Satantango o yomimashita (II)

I tot segut se'm fa de seguida evident que la narració de Kraszna-Horkai pertany també a un segon gènere, el no menys llaminer gènere format pel conjunt de narracions l'autor de les quals redacta un informe, avinentesa que trobo que la relaciona de manera clara i evident amb L'informe de Brodeck, de Philippe Claudel.

Però a Tango satànic, i a diferència del que recordo de la narració de Claudel, no es para atenció a la raó de ser del suposat informe que la narració potser és. No s'entra a valorar si l'informe ha estat encarregat per aquest o aquell, de si té aquesta o aquella finalitat, o de si només és el deliri d'un malalt mental que fa informes com qui es creu que és una locomotora i camina pel carrer fent xuuc, xuuc, xuuc. No, no pas, perquè no s'entra a valorar els aspectes formals i burocràtics de l'informe que la narració potser és, per centrar-se, precisament, en l'absurd i asfixiant món que l'informe retrata, de manera que tant el contingut del suposat informe, com la realitat de la qual sembla informar, tenen com a raó de ser l'estudi ontològic de l'asfíxia, és a dir, de la supressió de les funcions que permeten la vida de les persones.

Satantango o yomimashita (I)

Acabada la lectura, Tango satànic, de l'impronunciable László Kraszna-Horkai, de seguida em sembla evident que la narració pertany, entre d'altres, al gènere format pel conjunt de narracions que construeixen al seu narrador.

Efectivament, un dels suposats personatges que protagonitzen la diguem-ne trama, és un metge que en tot moment anota i registra tot el que veu des de la seva finestra, des de la forma que pren l'escorrentia de la pluja, a les activitats més o menys innocents dels seus veïns. Però no és fins al gir final, que de cop ens adonem que el que estem llegint són precisament els registres d'aquest metge o, més aviat, la narració que finalment neix d'aquests registres. Encara més quan en un cert moment, el mateix metge, quan molt sensatament dubta de la seva lucidesa, anota que tan sols s’esdevé allò que pren cos en el llenguatge.