Baka no chanpion

I és a la segona escena del primer acte que Wotan, que es presenta sota les discretes robes d'un anònim transeünt, retreu a Mime que aquest vulgui utilitzar Sígfried per tal de satisfer les seves pròpies ambicions. Retret del tot escaient, doncs bé Mime pretén portar Sígfried al catau d'un cert drac per tal que aquest escabetxi la bèstia i pugi ell apropiar-se del corresponent tresor, un cop el propi Mime es desfaci del ximple de Sígfried amb un beuratge metzinós, en ser el tal Sígfried un ximple com n'hi ha pocs, una mena de campió dels ximples, encara més, un imbècil de cal déu, un adolescent mil homes que al llarg de la trama no perdrà ocasió de demostrar la seva manca de raciocini i el seu excés d'homenia.

Però que sigui Wotan qui faci semblants retrets no deixa de tenir la seva gràcia, doncs no per res les intencions de Wotan són del tot coincidents amb les de Mime. Només que Wotan, que no pas per res és el pare dels Déus, és un malparit molt més lluït que no pas el pocapena de Mime, a qui només mou el ressentiment i la rancúnia, sentiments, ambdós, que sempre fan del mal lluir.

Sigfried-san desu ka, Parsifal-san desu ka

Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.

És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.

Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.

O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.