divendres, 30 de març del 2007

Anata wa sumitai desu ka

Però tu no vares fer res de dolent, diu ell. Vaig sobreviure, respon ella. I aquí l’espectador del cinema, almenys jo, entén per sobreviure romandre viu després d’una acció destructora, el nazisme, doncs ella és una ciutadana alemanya d’origen jueu, i el temps de la pel·lícula és el del Berlín ocupat pels aliats, destruït pels russos. I entenc romandre com no deixar d’ésser quelcom, d’ésser viu, en aquest cas. Dit així, la seva resposta sembla referir-se a l’acte més aviat passiu d’intercanvi fisiològic amb el món exterior: oxigen per anhídrid carbònic, líquids per orina, aliments per excrements: sobreviure, romandre. Acte passiu però suficient, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents (que no foren pas pocs) pel sol fet d’haver sobreviscut, d’haver romàs passius enmig de la barbàrie nazi.

Ja cap el final del film, però, sabem que sobreviure no va ser un acte ben bé passiu, doncs perquè ella sobrevisqués varen haver de deixar de sobreviure catorze persones (alemanyes com ella, jueves com ella) que ella denuncià a la Gestapo com a preu de la seva vida. Acte, doncs, actiu, segons entenc, per condemnar-la a ella i, per extensió, a tots els alemanys supervivents que col·laboraren (i aquests ja no sé si foren pocs o molts) amb el nazisme, i absoldre a la resta.

Què fem, doncs aquest és el dilema: condemnem o exonerem a les masses passives que convisqueren amb el nazisme, amb el comunisme, el feixisme, el maoisme, el franquisme ...? O potser millor oblidem, per així, d’aquí poc, tornar-hi?

dilluns, 26 de març del 2007

Watashi desu (II)

Ei, dErsu_, espera, sento que crida una veu al meu darrera. I en tombar-me veig una cara que em fita somrient, com si s'alegrés d’haver-me trobat. Jo, però, m’excuso, doncs de ben segur em confon amb algú altre, disculpeu, de ben segur em confoneu amb algú altre, dic, alhora que giro cua i reprenc el meu camí, doncs porto pressa. Que et confonc, dErsu_, que jo et confonc? em respon, però, la desconeguda, alhora que imitant la pompositat de les meves maneres m’etziba les seves raons, jo, que comparteixo el teu llit i els teus dies, que porto la teva filla al ventre, que et tallo els cabells un cop al mes i et planxo pantalons i jerseis, a més de suportar, una i mil vegades, les teves excentricitats... que jo et confonc?.

, responc amb seguretat, sens dubte em confoneu, potser amb aquell que jo era fa uns breus instants. Però tot plegat, afegeixo, és una confusió, una bella confusió, si em permeteu de dir-ho, doncs estaria encantat de fer, ara i avui, i sempre, un cop més, la vostra coneixença... si vós així ho voleu.

I ara és ella, que sembla com si efectivament ja em conegués, qui gira cua tot remugant, sense amagar les rialles, un ja ho veurem, ja ho veurem prometedor.

dijous, 22 de març del 2007

Getsu-yōbi ni eiga o mimashita

Si preguntem, hom respondrà que, efectivament, Pere Calders excel·lí en l’escriptura de relats breus, brevíssims, i Herman Melville en la de novel·les desmesurades. Com potser també recordarà a Xostakovitx pels seus quartets de corda, o a Murnau, Friedrich Wilhem Murnau, pel seu Nosferatu.

Però s’equivocarà. Calders fou un novel·lista excepcional, com ho demostra Ronda naval sota la boira; Melville excel·lí com ningú en la novel·la curta, amb prodigis com Bartleby o Billy Budd, dit el mariner; Xostakovitx compongué la prodigiosa quinzena simfonia; i la filmografia nord-americana de Murnau supera amb escreix tota la seva producció anterior, vampirs inclosos.

De la mateixa manera hom pot pensar que Lars Von Trier ha plorat com ningú les misèries de la condició humana. I s’equivocarà, també, doncs si alguna cosa sap fer el senyor Trier, com ja ha demostrat abastament, és riure, ni que sigui per no plorar.

diumenge, 18 de març del 2007

Nani o shitai desu ka (III)

A casa, escarxofat de nou a la butaca, escolto la Marxa Fúnebre de Sígfried, al darrer acte del Capvespre, on diuen que Wagner converteix en música la ràbia i el dolor per la mort de l’heroi, Sígfried, l’adolescent revolucionari que havia de fer taula rassa de tot ordre, de tota tradició, per portar-nos a viure la millor de les utopies, un cop oblidat tot passat, vençuts tots els vicis, tota debilitat.

Però un cop cremats Déus i herois, el prodigi wagnerià no em transmet ni ràbia ni dolor, sinó esperança. L’esperança que dóna la benvinguda al temps dels homes, uns éssers imperfectes i menyspreables que només ambicionem (i no és poc, doncs ho és tot) passar les tardes de diumenge escarxofats en una còmoda butaca, escoltant com l’orquestra ens protegeix de tot mal, alhora que celebrem la mort del millor dels herois, del millor dels futurs, això és, el gulag, el lager en aquest cas, com a fi inevitable de tota utopia.

dimecres, 14 de març del 2007

Doko e ikitai desu ka (II)

Al carrer, caminant a grans gambades, ennuvolat amb el perquè de tot plegat, el més brillant dels pensaments em pren amb força, omplint-me d’entusiasme, doncs de sobte tot se’m fa transparent. I atuït pel vertigen m’haig d’aturar i seure, intentant no pensar en res, concentrant-me només en el ritme del meu cor, que aliè a tot pensament batega impertorbable, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole, sístole, sístole, diàstole... fins que intentant compassar la respiració al ritme cardíac, inspirant pel nas, expirant per la boca, inspirant, expirant, inspirant, expirant... em sorprenc de ser assegut en un banc, sense saber si vaig o vinc, i, desorientat, m’aixeco, per, lliure de tot pensament, reprendre el meu camí cap a enlloc.

dijous, 8 de març del 2007

Ano kuruma wa akai desu

Abocat a la finestra veig passar un trànsit continu de vehicles, i, desvagat, començo a fer creuetes en un full quadriculat, segons el color dels vehicles que veig, per així poder escatir si existeix alguna relació entre els colors i la franja horària del dia: de nou a deu més aviat verds, de deu a onze blancs, d’onze a dotze grisos... Però al poc de començar els dubtes m’aturen, doncs veig vehicles pintats amb més d’un color, i d’altres que des de la distància d’un quart pis resulten poc clars. A més, quan els semàfors donen pas, el cabdal del trànsit és tan dens que m’atabalo sense poder seguir tant de moviment, i resto encaterinat amb qualsevulla niciesa, sense fixar-me ni poc ni molt en un trànsit que, impassible a la meva observació, sembla infinit.

És per això que finalment decideixo posar-me a escriure, una tasca potser més inútil, però que tinc més per la mà.

diumenge, 4 de març del 2007

Nani o shitai desu ka (II)

A casa, escarxofat a la butaca, escolto el Tristany. Primer l’obertura, i després... després res, doncs en finalitzar el primer disc sóc incapaç d’aixecar-me per canviar-lo pel següent, tot i el meu desig de continuar escoltant l’òpera, potser la meva preferida d’entre l’obra wagneriana. Resto, doncs, envoltat de silenci, retingut a la butaca per la indolència, la mateixa indolència que una estona després em torna a retenir, quan ensopit penso que podria fullejar algun dels darrers llibres que he comprat. I no és que el meu cos, potser esgotat per l’esforç físic, o els meus genolls, de cartílags rosegats, no obeeixi(n) a la meva voluntat, no. És la meva voluntat la que no obeeix, la que no m’obeeix. Com tampoc m’obeeix quan amb la gola seca vull anar a la cuina a beure un got d’aigua, o més tard a fer un mos, doncs continuo assegut, incapaç de cap esforç, fins i tot quan sento com una agradable escalfor s’escampa per tot, mullant-me calçotets i pantalons, alhora que una gran taca comença a escampar-se per la roba que folra els coixins de la butaca.