Jōkyō

Fa uns mesos, certes circumstàncies em van portar a llegir la darrera diguem-ne que novel·la de Martin Amis, traduïda al català amb el títol de Des de dins per Ferran Ràfols. I ara són unes altres certes circumstàncies les que m'han portat a recordar un fragment d'aquella lectura, que per sort vaig anotar, atès que trobar-lo entre les més de set-centes pàgines del llibre resultaria incert. El cas és que Amis diu que ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma. I tot seguit em ve el record d'un fragment de Semprún, de La escritura o la vida, lectura feta el juliol de 2011, on es diu ben bé el contrari, que si no hi ha vida, que si no hi ha una certa biografia, un escriptor no hi té res a fer.

I encara que sigui difícil d'entendre, crec discrepar de tots dos. Amb Semprún de manera frontal i absoluta, sempre i per tot, i amb Amis de manera més matisada.  Per què puc entendre i fins i tot compartir el que diu, però hi ha el perill que, en donar forma al que tant ell com Semprún anomenen vida, en endreçar i modelar, en fer-ho encaixar en una sintaxi, en fer-ho transmissible i potser comprensible, sempre és possible, fins i tot probable, que no fem més que simplificar i adulterar el que potser ni tan sols som capaços d'entendre.

Potser per això sovint em resulten més llaminers aquells autors que, sense principi ni final, escriuen d'una manera molt més abassegadora sense arribar mai enlloc, tal com potser fan Platònov o Gao Xingjian.

Tabemasho ka

Probablement cap persona de les que jo tracto habitualment hagi conegut mai la fam, si més no la fam entesa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments. Gana potser sí, i fins jo mateix, que no sóc gaire de vida, recordo episodis puntuals de gana, fins i tot d'una certa fam, però entesa sempre aquesta, segons la primera de les accepcions que recull el diccionari, com a ganes intenses de menjar, i mai com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments

Com podria aleshores jo escriure sobre la fam? Com descriure els sentiments, la sofrença o les esperances d'uns personatges afamats? Sempre podria, és clar, copiar el que altres han escrit, com per exemple Xalàmov narrant el gulag o Levi el lager. O, talment la lectura d'aquests darrers dies, Platónov a Djan, narrant l'infern, això és, el lloc destinat a l’etern càstig dels damnats.

Platònov-san no hon o yonde imasu (II)

Al matí en Kozlov va passar molt de temps dret sobre el cos adormit d'en Pruixevski. El turmentava que aquell líder intel·ligent dormís com un ciutadà insignificant entre les masses ajagudes i perdés l'autoritat. En Kozlov va haver de pensar profundament en aquella circumstància incomprensible: no volia ni podia permetre el perjudici que causava a tot l'Estat la línia inadequada del cap d'obres, escriu Platònov a La rasa.

El primer cop que vaig llegir Bulgàkov vaig riure a cor que vols. Aleshores jo encara trobava reconfortant el somni de la utopia, i les aventures de l'amic Satanàs al país dels Soviets em resultaren d'allò més hilarants, encara que va ser el propi Bulgàkov el primer en advertir-me que parés compte, que m'ho mirés bé, que potser riure no era ben bé el que tocava o, si més no, no només riure. Anys després ja no vaig riure amb la lectura de Dovlatov, si de cas se'm va escapar algun somriure mesurat, fet com de passada, doncs la pròpia mala llet de l'autor m'impedí el riure i prou que ja tenia jo notícia de quin pa s'hi donava, al país dels Soviets. I ara, per molt que la narració hi pogués convidar, amb Platònov no em surt el riure, ni ni el somriure, ni poc ni molt, gens, doncs prou bé sé que tots el que es descriu era pres amb la màxima serietat i consideració pels coetanis de Platònov, que no reien pas ni, sobretot, permetien cap riure, ni somriure, ni dubte, ni crítica, ni exegesi, ni res, doncs davant la construcció del socialisme només l'entusiasme hi era, no només permès, sinó obligat.

Què els Déus em protegeixin, doncs, dels entusiastes que em furten el riure.

Platònov-san no hon o yonde imasu

La lectura de Platònov també em porta al record la lectura feta ja fa sis anys de La muntanya de l'ànima,de Gao Xingjian, i encara que no siguin poques les evidents diferències entre ambdós autors, trobo no poques i sorprenents semblances. Algunes de circumstancials, com ara que ambdós no comptaven amb publicar l'obra escrita, o que ambdós van patir els estralls de la utopia i de l'entusiasme dels utopistes. Però altres semblances em resulten fonamentals, com ara que ambdós semblen capaços de crear paisatges mítics que escapen al sempre limitat coneixement racional i, per sobre de tot, que ambdós escriuen una prosa abassegadora sense principi ni final, cosa que em porta a plantejar-me la possibilitat d'afegir un nou gènere literari, el vuitè, a la potser ja prou extensa classificació de gèneres literaris que darrerament em plau imaginar: el de les inabastables novel·les que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen, a tothora i en tota circumstància.

Escítia ni imasu ka

I així com les altes serralades del Kirguizistan, les grans planúries dels antics escites domadors de poltres em resulten una terra mítica més enllà de tot coneixement racional. Les fèrtils i horitzontals terres de les conques del Dnièper, el Don o el Volga em porten el record de les paoroses franges horitzontals de les darreres pintures de Malevic, de l'abundosa sang vessada per blancs, verds, roigs i negres en temps de batusses civils, de les lectures de Bulgàkov i de les imatges de Dovjenko. M'imagino planes sense principi ni fi, un espai homogeni, isotròpic, perfectament cartografiat per Platònov a Txevengur, quelcom més que una novel·la, una prosa abassegadora que no hauria de tenir començament ni final. Els homes naixem i morim, cert, i els llibres comencen i s'acaben, també cert, però la prosa de Platònov resulta un continu del qual no es pot imaginar ni principi ni final, per molt que els seus llibres, coses dels objectes, tinguin una primera i una darrera pàgina. Caldria, doncs, llegir Platònov en desordre, primer unes poques planes, tancar el llibre i tornar-lo a obrir a l'atzar, llegir unes altres poques planes i tornar-lo a tancar i a obrir, i així anar fent, indefinidament, una i altra vegada, sense principi ni fi, talment haguéssim nascut dins les seves planes i haguéssim de morir dins les seves planes, de les que no seríem més que un discret peu de pàgina.

La rasa, en canvi, de moment em fuig de la mítica del paisatge, encara que la sensació de ser dins d'un gran ens inabastable es manté, prova, potser, de la inabastabilitat de la prosa de Platònov.