Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (III)

Ha estat aquest matí, en mirar-me al mirall per comprovar si el coll de la samarreta m'havia quedat ben girbat, que m'ha semblat que el coll se m'havia allargat. I en parar atenció m'he dit que sí, que sens dubte tenia jo el coll més llarg,  i que, des del darrer cop que m'hi vaig fixar, la testa se m'havia enlairat ben bé un parell de dits. Curiosa circumstància, m'he dit, que potser explicaria la sensació d'enlairament que aquests darrers dies m'acompanya. Però circumstància també ambigua, doncs... aquesta estirada del coll, és puntual o bé tindrà continuïtat al llarg del temps? Si és puntual tant és, un o dos centímetres no fan mal a ningú, ni tan sols a mi. Però si l'estirada va fent i acabo esdevenint una mena d'home girafa, ja seran figues d'un altre paner. I és aleshores que m'imagino, no sense una certa complaença, com sóc assenyalat amb el dit per petits i grans, i com, tractat de monstre, resto obligat a viure reclòs dins de casa, sense poder-ne sortir sota cap circumstància, talment el banyut aquell, Asterió, a qui fins i tot es feia obsequi d'un nombre determinat de donzelles (set diuen) un cop cada nou anys, per tal de fer-li més passador el captiveri.

I així, sense necessitat d'excuses per justificar el meu obligat aïllament, podria finalment fer servir el temps per fer tot allò que més em plagués, això és, no res, doncs, ni tan sols, exigiria jo cap de les set donzelles de rigor.

Ushi ga suki desu ka

Diuen que Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, acollí dins la seva intimitat l'erecte desig d'un brau, que la prenyà. Així nasqué el minotaure, dit Asterió, meitat home meitat toro, que fou reclòs per Minos dins el laberint construït per Dèdal.

A la cova de Chauvet, a Occitània, es conserven les pintures més antigues que hom coneix atribuïdes als homo sapiens sapiens, amb més de trenta mil anys d'antiguitat. Innúmers imatges que representen a tot tipus d'animals, com ara óssos, llops, rinoceronts, toros, lleons, cavalls, panteres ... i una sola d'humana, que mostra el pilós pubis i les cames d'un dona. Al seu costat una figura, meitat home meitat brau, sembla preparar-se per la gustosa còpula.

I hom també explica que Zeus metamorfosà en brau per prendre Europa, la formosa princesa fenícia filla d'Agenor i Telefaassa. D'aquesta guisa, Zeus convertit en brau i Europa muntada a la seva gropa, ambdós travessaran la mar fins arribar a Creta, on es produí la còpula i Europa infantà fins a tres vegades: Minos, Radamant i Sarpedó.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Asterio-san wa donata desu ka (II)

El bronze de l’escut es trenca en mil bocins en rebre la terrible envestida. Teseu resta mig estabornit, i per primer cop des de l’inici del desigual combat es pot llegir la por en els seus ulls. Una por que el fa protegir-se, instintivament, amb el tall del glavi, brandant follament la curta espasa davant del monstre, el minotaure, que ignorant de tot es torna a abraonar sobre la seva presa. Però l’envestida es veu frenada pel bronze que occeix (potser per atzar, potser guiat per la mà protectora de Posidó) el coll de la bèstia, d’Asterió, que ferit aixeca la testa cap al cel i mugeix, una, dues i tres vegades, abans de caure ferit de mort sobre el terra polsós; lluny d’un Teseu que resta arraulit, panteixant, sense gosar aproximar-se, no fos cas que d’un cop de testa el moribund minotaure encara l’embanyés.

Un any (o tres, o nou) ha vagat ja Teseu pels passadissos sense fi del laberint, un cop perdut el fil alliberador. Un any (o tres, o nou) alimentant-se amb la carn pútrida del minotaure, bevent les escorrialles d’una pluja no sempre generosa. Un any (o tres, o nou) fins que torna a sentir veus humanes, la de set nois i set noies, el tribut d’Atenes. Un any (o tres, o nou) fins que es llença, abillat amb el casc que ha confeccionat amb les banyes del minotaure, contra els nouvinguts, que espaordits pel monstre imaginat no ofereixen (ni avui, ni mai) cap resistència.

Asterió-san wa donata desu ka

Por lo demás, algún atardecer he pisado la calle; si antes de la noche volví, lo hice por el temor que me infundieron las caras de la plebe, caras descoloridas y aplanadas, como la mano abierta.

Així fa parlar Borges a Asterió, el Minotaure, el fill de Pasífae, l'esposa de Minos prenyada per un brau, el Toro de Creta, l'obsequi de Posidó. Minos, espaordit pel fruit de la luxúria de la seva esposa, feu construir una gran casa, un palau, el Laberint, per tancar (per amagar) al monstre. Asterió, sol al laberint, irremissiblement sol en la seva monstruositat (la seva singularitat), embogit per les estòlides cares de l'exterior, les cares dels altres, només espera al seu alliberador, a Teseu, l'heroi promès que li portarà la llibertat, la mort.

-¿Lo creerás, Ariadna? -dijo Teseo-. El minotauro apenas se defendió.

Però, verament ... es referia Borges al Minotaure?