Al llarg dels primers minuts del metratge, diguem-ne cent deu, els personatges van fent i sembla que ens trobem en una mena de reflexió al voltant del pas del temps. Un tema, per altra banda, ja clàssic en el món del western, quan es produeix la topada entre l'èpica de la conquesta i la burocràcia de la civilització, entre l'heroi indomable i el gestor de processos administratius. Però de cop ens adonem que no, o que sí, que el temps passa, que el llunyà oest ja no és tan llunyà, que als lavabos hi ha banyeres i el ferrocarril arriba fins a Montana, però, a més, resulta que la narració també furga en la sexualitat dels personatges, especialment en la incomoditat que un heroi com cal tingui una certa tirada homosexual.
I així anar fent al llarg d'aquests diguem-ne cent deu minuts, fins que de cop, al final, la narració s'accelera i es transforma, i Campion ens ofereix un assassinat, un petit clímax que tot ho lliga i ho conclou, una mena de punt final, la cirereta del pastís, el toc de gràcia, la traca final. Una mica com fa Mencarelli a Tot demana salvació, quan proposa un clímax tan efectiu com potser innecessari, que qui sap si resta versemblança a tot el que portem fins aleshores vist o llegit. Certament que ambdós finals, el de la pel·lícula de Campion i el de la novel·la de Mencarelli estan ben trobats, funcionen, ajuden a concloure la narració, la tanquen i potser li acaben de donar un cert sentit. Però és tot això necessari? Cal realment tancar-ho tot, travar-ho d'aquesta manera, buscar-li tant el sentit, reduir-ho a la rodonesa d'una anècdota?
Qui això escriu, jo mateix, no té, no tinc, cap resposta per aquesta pregunta, més enllà de recordar aquelles lectures que bé es poden incloure en aquell gènere literari aquí ja esmentat, el de les ficcions que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.
