Watashi wa dare desu ka (V)

Ser qui ets. O ser qui voldries ser o, fins i tot, aquell que voldries voler ser. O ser qui creus ser, o qui recordes ser, o potser aquell que vas ser. O ser un de tots aquells que els altres creuen que ets, o una mena de síntesi de tots plegats, o l'únic que ningú creu que ets. O ser, que sé jo, la veïna del principal segona o el veí del quart primera. O ser Walser, o Proust, o Kafka, Donald Trump o Tersites, qui sigui, però ser algú, doncs ésser, tal vegada, ja és això, l'inevitable desig no només de ser, sinó de ser algú, ni que sigui aquell que un cert cop es va fer dir Ningú.

Yopparai no risuto

Tal com en el seu moment em va plaure llistar la prolífica tirallonga d'hipotètics fills d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca semblava tenir les estades, avui em plauria llistar alguna altra tirallonga de noms, tal vegada la innúmer corrua de desgraciats que perderen la vida sota l'empenta d'Aquil·les de peus lleugers. I encara que aquesta és una tasca fora de l'abast de qualsevol mortal, per la innúmer llista de desgraciats a qui el brau Pèlida dugué la lletja parca, de ben segur que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, podria abastar-la sense gaire esforç, tal vegada començant pel sensat Hèctor o la formosa Pentesilea, i acabant amb el sempre menyspreable Tersites.

Però avui potser em plau encara més llistar els noms de Sanada, Withnail, Joe (Clay), Birdie (Steptoe) i William (Munny), i els convido, si així els hi plau, a completar la llista amb tots els noms que tinguin a bé proposar, amb el benentès que primer hauran d'esbrinar l'anecdòtica i potser poc aparent relació que serven els noms fins ara llistats entre si.

Futatabi

I no val la pena recordar aquí que Víctor Hugo, quan volgué assenyalar com a principi de l'art modern la famosa teoria del grotesc, passà moltes dificultats enfront de Vulcà, de Polifem, de Silè, dels tritons, dels sàtirs, dels ciclops, de les sirenes, de les Fúries, de les Parques, de les harpies, del Tersites homèric, ... escriu també Pirandello, encara a L'humorisme.

I més enllà de tornar a ensopegar amb el tal Tersites, cosa sempre agradosa, les paraules de Pirandello tenen el gros defecte de fer-me refermar en allò que crec: que de tota teoria, fora de la bellesa amb que aquesta sigui expressada, poc o res se'n pot esperar, excepció feta, és clar, de fer-nos avinents els neguits i anhels d'aquells que gosaren formular-la, d'aquells folls insensats que cregueren poder abastar el món amb les seves mans. I si bé fora neci prendre's seriosament res del que cregueren assolir, bé cal honorar a aquells que ho intentaren, aquells que ferms davant del desconegut, lluny de girar cua i fugir espaordits, gosaren abocar-se al buit i cregueren entendre alguna cosa.

Tersites-san de aimasu

S'hi fa intervenir en l'assemblea un home molt ridícul, contrafet de cos i esguerrat, escriu en un cert moment, a tall d'exemple, Llucià de Samòsata, a Contra un ignorant que comprava molts llibres.

I el tal home ridícul, contrafet de cos i esguerrat, no és altre que el conegut, odiós, sancallós, pota-ranc, geperut i cabellesclarit Tersites, curiós personatge sobre qui ja m'ha plagut escriure més d'un i dos cops, I encara que el tal Llucià, sofista i rètor, no aporta cap tipus de clarícia ni novetat sobre el més menyspreable dels immortals, indirectament ens diu que a la seva època, segle segon de la nostra era, la figura de Tersites era tinguda en el més gros dels descrèdits, talment encara ningú no s'interrogués sobre els motius d'Homer (ja saben, el cec de Quios aquell a qui els doctes especialistes neguen l'existència) per incloure semblant personatge al cant segon de la Ilíada, com si rere el gros escarni de la seva persona no s'hi pogués amagar algun tipus de crítica a la grossa follia dels aqueus. A no ser, és clar, que els meus dubtes només responguin a la ximpleria pròpia dels diletants, aquells ombrívols pedants que en no saber res, creuen que ja ho saben tot.

Kochira wa Pentesilea-chan desu

Pentesilea, reina de la amazones, anà a Troia a fer-se matar, farta com estava de la vida per raons que ara no venen al cas. Però tanta era la seva ardidesa en el combat, que resistí una, dues i fins a tres vegades l'escomesa dels aqueus, més a la quarta fou el diví Aquil·les qui li travessà el pit amb la punxeguda pica. Orfe de vida, el cos de Pentesilea caigué sobre el polsos terrer a peus del Pelida, que restà corprès per la seva bellesa, admirat també de tanta valentia, doncs qualsevol altre hagués fugit del seu davant, cames ajudeu-me. Però al costat d'Aquil·les hi havia Tersites, ja saben, l'odiós Tersites, sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa, que tingué la lletja pensada de fer escarni de la caiguda, a qui buida les conques dels ulls amb la llarga pica, per així privar-la de la vista un cop fos hostatjada a l'Hades. Aquil·les, indignat, l'emprengué a cops de puny amb Tersites, que no trigà a caure als seus peus, privat ell també de l'alè de la vida. Doncs prou havia aprés ja Aquil·les que calia respectar als morts, això és, respectar-se a un mateix, essent aquesta, potser, tota la moral que ens llegaren els aqueus de belles gamberes.

Kochira wa Tersites-san desu (II)

Avui m'ha estat obsequiada la segona traducció que Manuel Balasch feu de La Ilíada. Un cop obert el llibre m'he apressat a buscar el cant segon, i sobre el nom de Tersites he trobat un número, el disset, que m'ha remès a un breu excurs on el traductor relata un parell d'anècdotes sobre el personatge. Sembla ser que els escoliastes d'Homer explicaven que Tersites fou el tutor d'Homer, a qui manllevà la hisenda paterna. I d'aquí la cruel descripció, la manca de patronímic, de lloc de procedència i la ridiculesa del nom, Tersites, un mot eòlic que Balasch tradueix per barrut, i que Montserrat Ros, a la seva versió en prosa, dóna el significat de desvergonyit, també en una nota a peu de pàgina, la vint-i-cinc.

En cas de donar crèdit a l'anècdota (un autor ridiculitzant a un conegut que li resulta odiós), aquesta seria una prova de pes, tot i la seva lleugeresa, a l'hora de defensar l'existència d'Homer en tant que únic creador de La Ilíada, potser també de L'Odissea, opinió avui dia majoritàriament rebutjada pels doctes especialistes en la qüestió, però que a mi em plau considerar no pas com a certa, sinó com a desitjable, una categoria que trobo menys incerta que la certesa.

Kochira wa Tersites-san desu

Aquest matí m'he trobat assegut en un banc del passeig de Sant Joan a un endeví cec que responia al nom de Tirèsies, que molt amablement s'ha ofert a donar resposta a qualsevol dels interrogants que jo pogués tenir a canvi d'una moneda. Jo, és clar, li he preguntat quin sentit podia tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada, i l'endeví cec que responia al nom de Tirèsies, i a qui anomenaré Tirèsies a partir d'ara, ha restat sobtat per la meva pregunta i així m'ho ha fet saber: em sobta la vostra pregunta... a que treu cap això d'en Tersites? no preferiu conèixer el sentit de l'existència, saber si hi ha vida després de la mort o quins són els Déus veritables? m'ha preguntat amb to irritat, potser contrariat per la meva pregunta. No, no, i ara, he respost jo, poc interessat en sopars de duro, jo el que vull saber és quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada. Aleshores en Tirèsies s'ha aixecat del banc rondinant, m'ha fet quatre crits en una llengua que no he entès, i ha marxat fent tentines, curull d'indignació, crec, alhora que jo restava decebut i amb el neguit d'un dubte que ja imaginava resolt. Així, que si m'ho permeten, els ho preguntaré a vostès, per si algú té un opinió formada al respecte i és tan amable de voler-la compartir, quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada?

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Tersites-san wa doko ni sunde imasu ka

A l'assemblea dels aqueus Tersites (sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa) defensà la pau amb els troians i el retorn dels grecs a llurs respectives llars. Ulisses, a la réplica, ridiculitzà Tersites, l'amenaçà, i amb el ceptre d'orador el colpejà al bescoll i a les espatlles. Tersites, confós i sangonós, amb el rostre banyat per les llàgrimes, tornà al seu seient enmig de les rialles, de l'escarni i la befa, dels prínceps aqueus.

Tersites fou fill d'Agri, net de Portaó i Èurite, i poc sabem de la seva vida. Sempre se'ns presenta com un foll de cos deforme, un malvat capaç de qualsevol infàmia, covard amb els forts i valent amb els dèbils, que fou mort a cops de puny pel diví Aquil·les en justa venjança per alguna malesa.

Tersites, sens dubte, devia ser català.