Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.