Yokokuhen o mismahita (III)

Perquè, i encara encara amb Linklater i Godard, és evident que el film original de Godard té defectes evidents, defectes que el film de Linklater no té, que el film de Linkater evita gràcies a una producció gairebé perfecta, a un guió sens dubte treballat fins a l'extenuació, i a la més que probable repetició i repetició de les preses. En canvi, el que sí que té el film de Godard i no té el de Linklater, és la màgia del moment i de l'atzar, la brillant intuïció de qui ho confia tot a un gest, de qui no té por de fracassar, de qui no tem exposar-se al més gran dels ridículs a canvi de l'oportunitat d'aconseguir-ho.

Evidentment, sempre és arriscat deixar-ho tot en mans de la intuïció i d'un cert atzar, i sempre és prudent planificar el que es fa. Sempre que, és clar, el que es pretengui fer no sigui cinema.

Yokokuhen o mismahita (II)

Encara amb el film de Linklater, potser lamentar l'oportunitat perduda. L'oportunitat d'aprofitar un disseny de producció magnífic i uns actors prou convincents per recrear el rodatge original de Godard des d'un vessant més fidel al seu procés. És a dir, fidel no pel que fa al resultat final, sinó pel que fa al camí seguit per Godard, a la feliç troballa d'un atzar que ho va ser tot. De manera que el film rodat pel Godard interpretat per Guillaume Marbec no és que pogués ser diferent de l'original, de l'original rodat per Godard interpretat per Godard mateix, sinó que hauria de ser diferent, completament diferent, absolutament diferent.

Així, a més, podríem tenir un remake autèntic, una nova A bout de souffle dirigida per un actor que fa de director, dirigint uns actors que fan d'actors que interpreten uns personatges que alhora són i no són els personatges que en el seu dia van interpretar Seberg i Belmondo. Tot plegat, és clar, tampoc és garantia de res, però, si més no, ens hauríem estalviat l'habitual excés de nostàlgia i una visió massa idealitzada d'un Godard que, dit en confiança, devia ser un vanitós insuportable.

Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.