Jūni-gatsu nijūhachi-nichi

Tal dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any diguem-ne cinc-cents cinquanta-quatre abans de crist, potser naixia un tal Milcíades, dit el Jove, per així no confondre'l amb el seu tiet, dit Milcíades el Vell. 

Milcíades el Jove és sobretot conegut per ser un dels estrategues grecs de la batalla de Marató, tal com explica Heròdot a la seva Història, que encara avui és la font antiga més complerta sobre les batusses mèdiques. I sembla ser que de tornada de Marató Milcíades inicià una campanya de càstig contra l'illa de Paros, suposada aliada dels Perses. Però explica Heròdot que tot plegat no era més que una excusa de Milcíades per resoldre uns afers privats que ara no venen al cas. Sigui com sigui els atenencs foren derrotats a Paros i Milcíades hagué de retornar a Atenes ferit i amb la cua entre cames. I ja fos a causa de la lletja derrota, que mai agrada, o per l'ús en benefici propi de de l'exèrcit atenenc, al seu retorn Milcíades fou acusat de traïció, jutjat, condemnat i empresonat.

Finalment, potser també un dia com avui, vint-i-vuit de desembre de l'any quatre-cents vuitanta-nou abans de crist, moria Milcíades, dit el Jove, a causa de la gangrena de la seva ferida a la cama.

Nadonado (II)

Avui al despatx m'han parlat de Heimito von Doderer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que m'és del tot desconegut. I després, de tornada a casa, he tingut l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres. I ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-me al son, m'ha plagut imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que li era del tot desconegut, i que després, de tornada a casa, tenia l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres, i ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-se al son, es complaia en imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Rot que li era del tot desconegut, i etcètera, etcètera, etcètera.

Paris-san Edshiputo ni imasu

Avui em plau explicar que Heròdot explica que li explicaren uns sacerdots egipcis que Paris, a qui els sacerdots anomenaren Alexandre, va fer estada a Egipte en la seva fugida d'Esparta. I em plau també explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que el faraó, escandalitzat per la impietat de Paris, que rapinyà bens i dona en agraïment a l'hospitalitat rebuda a Esparta, ordenà expulsar Paris del país i retingué els seus bens, Hèlena inclosa, per quan aquests poguessin ser retornats al seu legítim propietari, Menelau, rei d'Esparta. I ja arribats aquí és necessari explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que Menelau, al front d'un formidable exèrcit, es presentà davant les muralles d'Iion reclamant allò que li pertanyia, i que els troians, a qui els sacerdots anomenaren teucres, li respongueren que Helena era a Egipte, paraules a les que els grecs no donaren cap crèdit. I ja només em resta  explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que els grecs, després de prendre Troia per la força i no trobar Hèlena, acabaren creient en les paraules dels troians i fou el propi Menelau qui es traslladà a Egipte, on finalment retrobà dona i bens.

Heròdot-san no jitsuwa o yomimasu

Perquè ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau, en la qual els fills enterren els pares; en la guerra, els pares enterren els fills.

Són aquestes paraules escrites per Heròdot a la seva Història, suposadament adreçades per Cresos, rei dels lidis, a Ciros, rei de reis dels perses. Amb anterioritat Cresos havia enviat els seus exercits contra els perses amb el resultat d'una desfeta total. En el seu descàrrec Cresos culpà Apol·lo de la guerra, doncs, ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau. Cresos, és clar, oblidà que fou ell mateix, frisos d'ampliar les fronteres del seu reialme, qui manà consultar Apol·lo sobre la conveniència d'atacar als perses, i també oblidà que fou ell mateix qui interpretà amb poc encert les sempre fosques paraules de l'oracle, i que fou ell mateix qui finalment ordenà i encapçalà l'atac. Culpar als altres de les pròpies follies i eludir tota responsabilitat sembla, doncs, més vell que l'anar a peu.

Però més enllà dels fets narrats, el text d'Heròdot no ens parla tant de Cresos i Ciros, de lidis i perses, com d'ell mateix i dels grecs que li són contemporanis. Quan Heròdot accepta la validesa d'un oracle, dóna per bona la miraculosa salvació de Cresos o justifica la seva desfeta per la necessària expiació de les faltes d'un avantpassat, Heròdot, més que mostrar-nos allò que veu, ens mostra la seva mirada. El text d'Heròdot, com tot text com cal, parla, per sobre de tot, del seu autor, Heròdot d'Halicarnàs.

Kochira ga Xerxes-sama desu ka

Xerxes aquí és el punt central, una figura eminentment tràgica: creu en la seva bona sort, que els déus criden Pèrsia al domini universal, no atén les veus crítiques del seu entorn, i la seva ascendent confiança li fa oblidar que és un home. Excedeix el que els déus li assignen, penetra bojament en l'esfera d'ells, viola la naturalesa i profana temples, fins que l'error el llança a la ruïna total.

Són aquestes paraules del prevere Manuel Balasch a la introducció de la Història d'Heròdot, referides a Xerxes, rei de reis de l'imperi persa, l'Assuer del llibre d'Ester. Són temps de la segona guerra mèdica, popularment coneguda pels fets del pas de les Termòpiles i per la batalla de Salamina, que acabaren amb la desfeta de l'invencible exèrcit aquemènida i el retorn de Xerxes a Pèrsia, on trobà noves penes.

Però no cal dir-se Xerxes ni provar d'ocupar l'Àtica per creure follament en la pròpia sort, sentir-se el favorit dels déus, no atendre les veus crítiques i embriac de confiança oblidar la pròpia condició de mortal, excedir en molt allò que els déus ens han assignat, actuar contra natura i profanar els temples, fins atènyer la cobejada ruïna.

Kioku

Són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles. I és també recordat que abans de morir, els tres-cents hoplites espartans comandats per llur rei Leònides feren un gros carnatge en l'exèrcit persa, que retardat i delmat en el seu avanç, fou finalment derrotat pels hoplites grecs, segons ensenyen els llibres d'història des de temps d'Heròdot.

Menys, gens, recordats són els quatre-cents tebans i els set-cents thespians, sense oblidar-se dels nou-cents hilotes (esclaus públics propietat del govern espartà), que romangueren amb els tres-cents espartans fins al final, això és, fins a morir, sense rendir-se ni fugir, allà mateix on són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles.