Shōrai Ritsos-san no hon o yomimasu

I, tal vegada, s'imaginen a Antígona fent de governanta del casal de Creont? a Ariadna feliçment maridada amb Teseu? a Paris compartint la xacrosa vellesa amb Helena? a Èdip de folga amb Iocasta i Lai? a Ulisses tenint cura d'algú que no sigui ell mateix? a Orestes anant de copes amb Egist? a Hèctor portant Astiànax al futbol? a Medea fent d'amorosa mainadera? a Polifem exercint d'oftalmòleg o a Asterió de torero? a Prometeu com a voluntari d'una protectora de rapinyaires? a Patrocle assaborint les lleterades del sempre trempat Aquil·les? S'ho imaginen?

Jo més aviat no, excepció feta d'això d'Aquil·les i Patrocle, és clar, però la resta ja no. I no pas perquè les coses no hagin anat així, que d'anar-hi no hi van anar de cap manera, ni així ni asà, ni del dret ni del revés, ni amunt ni avall, només que, fins a dia d'avui, encara no he llegit Ritsos, que potser no va escriure tan grosses bestieses, però que sembla ser que es va complaure a imaginar que tot allò que no va ser, bé hagués pogut no ser d'una altra manera.

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

Wasumasu

Oblidem-nos d'Antígona, i també, és clar, de tot el casal dels Labdàcides. Oblidem-nos dels déus i de llurs titelles, els dits herois. Oblidem-nos dels narradors, dels immortals aedes que ho glosaren tot en bells hexàmetres. Oblidem-nos dels que vingueren després, dels que en bucòlic llatí ens feren el que som. Oblidem-nos de la suposada davallada, de la dita foscor i de l'esplendorós renéixer. Oblidem-nos dels poetes, dels dramaturgs, dels narradors, dels grans novel·listes del XIX, de les avantguardes i de l'eclecticisme que les seguí. Oblidem-nos dels formalistes, estructuralistes i postmodernistes. Oblidem-nos, fins i tot, dels infrarealistes i dels realvisceralistes. Oblidem-nos del diari que acabem de llegir, i de tot allò que algú, qui sigui, ens hagi dit mai. Oblidem-nos, doncs, de tot i de tothom, i potser així, ni que sigui per un instant, ens podrem enganyar, doncs bonica és la mentida i plaent l'engany, creient que allò que escrivim, si és que arribem a escriure res, ho escrivim nosaltres.

Kochira wa Àiax-san desu (II)

Un cop Àiax és mort, perdut també per llurs pròpies follies, els caps aqueus reunits en assemblea decideixen no donar sepultura al seu cos, ni fer cap dels ritus funeraris d'habitud, doncs consideren Àiax un traïdor, indigne d'aquests honors. Ulisses, però, a l'igual que Antígona en el cas del seu germà, s'hi oposa en considerar la decisió de l'assemblea forassenyada i causa de possibles desgràcies. I per això, per la por al mal fat, l'enginyós Ulisses fa servir un cop més la paraula per convèncer als companys de llur error, i Àiax, com no pot ser altrament, és enterrat.

Però ens equivocaríem si penséssim que Ulisses triomfa allà on Antígona fracassa, doncs Antígona també triomfa. Antígona sap que la manera més eficient de defensar allò que creu, l'obligada pietat vers els Déus (i no pas honorar a un germà mort), és sacrificar la seva vida i abraçar el martiri amb fermesa. I tanta raó tenia Antígona triant la mort, que avui dia, més de dos mil anys després, continuem recordant el seu nom, el nom d'algú que, ves per on, mai va existir.

Èdip no monogatari

Per un instant oblido qui és Antígona i resto perplex quan sento el seu nom. Sí, la incestuosa filla d'Èdip, m'aclareixen. Èdip? pregunto. Sí Èdip, del casal dels Labdàcides, a Tebes, fill i marit de Iocasta, pare d'Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, afegeix el meu interlocutor, potser jo mateix. És clar, és clar, responc, més que res per evitar un altre reguitzell de noms que ara no em diuen res. Però resto sorprès, doncs no és habitual que hom s'amulleri amb la seva mare, i començo a imaginar com devia anar tot plegat.

Potser Èdip fou abandonat només nàixer, i en arribar a l'ardor de la jovenesa es trobà al seu pare, a qui no reconegué, i a qui donà mort per alguna disputa absurda, doncs les disputes ja ho acostumen a ser, d'absurdes, sobretot les violentes. Després, sense tampoc reconèixer-la, devia prendre com a muller a aquella que l'infantà, a qui prenyà quatre cops, doncs Èdip devia ser un jove de sang calenta, prest per l'ofensa o pels plaers de la colga, segons les circumstàncies. Anys després, en atènyer la maduresa, algun fet extraordinari devia fer adonar Èdip del veritable abast dels seus actes anteriors, i pres de dolor no fora estrany que es llevés els ulls i fugis ben lluny, deixant com a herència a la seva nissaga la maledicció del seu incest, també del seu parricidi.

Quan a grans trets li exposo l'argument, el meu interlocutor em respon que no digui bajanades, que tot això ja està més que escrit, i molt ben escrit, afegeix. És clar, és clar, responc jo, verament alleujat.

Kochira wa Antigona-chan desu (II)

És possible que algú pugui pensar que el mite d'Antígona té poc a veure amb nosaltres, que no són més que romanços de fa molt de temps, més de dos mil cinc-cents anys, i de molt lluny, la mítica Arcàdia. Sense entrar en els múltiples significats del mite, i prenent en consideració només l'anècdota que el descabdella, l'enterrament d'un traïdor, jo convidaria a qui així pensés a fer un agradable passeig pel barri de la Ribera, a la ciutat de Barcelona, on trobarà l'edifici més notable de tota la ciutat, l'església de Santa Maria del Mar. I si tomba a mà dreta arribarà a una petita plaça, dita del Fossar de les moreres, on dia i nit crema un lleig peveter, just per sobre d'un mur folrat de granit vermell on es pot llegir el següent: al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Kochira wa Antigona-chan desu

I si tot plegat hagués anat a l'inrevés? I si hagués estat Antígona qui hagués regnat a Tebes i, en conseqüència, hagués manat honorar per igual a tots dos germans, Etèocles i Polinices, mort el primer defensant la ciutat, l'altre assajant-la? I si un ciutadà de Tebes qualsevol, potser Creont, oncle d'Antígona, hagués trobat immorals els honors retuts a Polinices i s'hagués revoltat? I si hagués estat Antígona qui, per fer respectar la llei, hagués fet executar Creont?

Ciutadans de Tebes, no dubtin que tota diferència entre un màrtir i el seu botxí és circumstancial, doncs tot dos són presoners de la seva infrangible fe en la veritat (conformitat amb allò que és; coneixença d’una idea conforme al que és; allò que realment és). Només les particulars i contingents circumstàncies de les seves vides faran que esdevinguin màrtirs o botxins, les dues cares d'una mateixa moneda. Altra cosa són les víctimes, un mal menor, pel que sembla, doncs per molt que encara parlem d'Antígona i de Creont, qui es recorda d'Hèmon i d'Eurídice?

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.