Jēmuzu kyōdai

En la meva superlativa ignorància, fins el dia d'avui no he sabut que Henry James i William James eren germans, que ambdós James havien compartit mare i pare, que ambdós James havien crescut junts, que ambdós James havien rebut una mateixa educació. Sabia, és clar, que ambdós eren nord-americans, que ambdós eren contemporanis i que, per sobre de tot, ambdós em resultaven necessaris de llegir.

Al primer, a Henry, hi vaig arribar després de veure al cinema l'adaptació d'una de les seves novel·les, The Innocents, de Jack Clayton. I al segon, William, fent una certa genealogia després de fer la lectura de Contingency, Irony, and Solidarity, de Richard Rorty. El cas és que amb William la sintonia fou instantània, però que amb Henry sempre m'ha costat més, sempre he hagut d'insistir més.

Suposo que és inevitable, i és que cada cop que he conegut a dos germans, indefectiblement i de manera potser intuïtiva, sempre he tingut una certa i poc justificada preferència per un dels dos, fos quin fos el cognom que els vestís, James inclòs.

Futatabime no chansu

El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clayton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb què vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clayton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en què jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.