Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sieglinde. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sieglinde. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de gener del 2025

Wotan-sama no musume-tachi

De vegades em demano com és que, al començament del tercer acte de Die Walküre, les germanes de Brunilda no gosen revoltar-se contra l'autoritat paterna. Entenguem-nos-en, les germanes de Brunilda són valquíries, éssers mitològics d'una fortalesa superlativa, i segons diverses fonts són fins a dotze, que no semblen poques. A més, el càstig que Wotan, pare de totes elles, vol imposar a Brunilda no sembla menor: desposseir-la de la immortalitat i deixar-la a mercè del primer poca-pena que l'arreplegui. Però no, quan Brunilda arriba al Walhalla transportant el cos encara viu de la prenyada Sieglinde, les germanes primer se sorprenen, i en sentir les explicacions de Brunilda s'espanten, temoroses de la còlera de Wotan. Així que, cames ajudeu-me, totes fugen deixant sola a Brunilda, que s'enfronta a la còlera paterna amb la serenitat d'esperit i la grollera determinació de qui creu tenir raó.

I si bé potser la gràcia de les peripècies que s'esdevenen en la resta de la tetralogia deriven del càstig de Wotan, i de la folla fermesa de Brunilda, qui sap on ens podria dur la revolta de les filles de Wotan, la revolta d'aquelles que no van gosar.

dijous, 29 de maig del 2008

Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.