Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Líster. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Líster. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de gener del 2006

Argentina ni ikimasho ka

Lo más escalofriante de aquella salvajada era la imposibilidad de distinguir a las derechas de las izquierdas. Sus prácticas eran idénticas: secuestros, torturas, asesinatos.

Aquestes paraules del
taxidermista Azúa, Félix d'Azúa, estan extretes del seu blog. Azúa, amb motiu de la reedició d'un lllibre de memòries d'Andrew Graham-Yoll, ens parla de la guerra que a l'Argentina hi hagué entre militars (suposada gent de dretes) i montoneros (gent d'esquerres, com si diguéssim).

Sorprèn la sorpresa d'Azúa car les esquerres (com les dretes, com tothom) s'han caracteritzat, des de sempre, pels mètodes expeditius: Robespierre, Líster, Stalin, Mao, Pol Pot . . . la llista fora llarga, interminable. Azúa, però, troba el desllorigador: quan les maneres de l'esquerra no agraden, no són prou civilitzades, és que estan infectats pel virus nacionalista. El nacionalismo une en la barbarie incluso a lo más apartado, sentencia el nostre intel·lectual (no-nacionalista?). Gràcies a Azúa, doncs, finalment sabem que és el nacionalisme: una mena de
loctite de la barbàrie.

Jo sóc incapaç de diferenciar les esquerres de les dretes, els no-nacionalistes dels nacionalistes, els bons dels dolents, nosaltres dels altres. Serà que per mi només hi ha dolents units en la barbàrie per la seva (la nostra) humanitat?.

Clar que jo sóc un
cretí i, a més, miop.

dilluns, 24 d’octubre del 2005

Doko kara kimashita ka

Com és ben sabut el Parlament de Catalunya ha aprovat un projecte d'Estatut d'autonomia, el tercer, després dels de Núria i Sau. Abans, però, de tant estatut hi hagué la Mancomunitat, pur voluntarisme, que per primer cop des del desastre de 1714 aglutinà sota un mateix ens administratiu les quatre províncies en què va ser dividit el Principat.

Al davant de la Mancomunitat hi hagué una persona excel·lent, discretament excel·lent, però excel·lent, el senyor
Prat, Enric Prat de la Riba; el primer a dir, en veu alta, que ens calien institucions pròpies. El senyor Prat, però, a més de parlar actuà, i la seva acció de govern fou la més decisiva que hi ha hagut al nostre país en molt de temps.

Gràcies al senyor Prat es creà i impulsà
l'Institut d'Estudis Catalans, secció filològica inclosa, al davant de la qual hi hagué el senyor Fabra, Pompeu Fabra, que amb la seva reforma obrà el miracle de convertir una llengua adotzenada, disgregada, arcaica, jocfloralesca i moribunda, de costellada, en una llengua moderna i útil, veu d'una cultura sense la qual no existiríem.

Després vingueren les vedettes. El noucentisme finà i arribà la revolució, Macià i Companys, Durruti i Líster. Quaranta anys més tard els senyors de la trancisió. Avui Mas, Maragall, Carod i les seves ETT's. Primeres espases que omplen papers i més papers, castells de focs que només empudeguen l'ambient amb la seva flaire a pólvora humida, recursos malbaratats i il·lusions frustrades.

Sort, però, que encara ens queden els fruits del noucentisme, de la cultura, del senyor Prat: l'IEC, les normes ortogràfiques, la Bernat Metge, la Biblioteca de Catalunya ...