Jinsei o sōzō shimasu (I)

De vegades m'imagino duent la vida que crec que m'agradaria viure. Una vida solitària i endreçada per rutines estrictes, on tot es limitaria a llegir i escriure, caminar i dormir, separant-se totes quatre activitats pels petits intervals de les excrecions i els àpats, que serien senzills i estarien pautats segons el que crec desitjar: amanides per esmorzar, llegum o peix als dinars, verdura per sopar. També les lectures estarien endreçades, Shakespeare, Carroll i epígons els dilluns, Pla els dimarts, antiguitat grecollatina els dimecres, autors alemanys els dijous, italians i francesos els divendres, eslaus els dissabtes, textos bíblics els diumenges. Igualment, endreçaria l'escriptura, que es limitaria a la metòdica i repetitiva reescriptura de tot el que hagués arribat a escriure abans. Finalment, aprofitant els moments d'allitar-me per dormir, em sacsejaria el penis amb un cert vigor no exempt de subtilesa, per així regalar-me gustoses i sanitoses pol·lucions, que provaria de repetir en el moment posterior al despertar.

I així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, fins que arribés el moment, ja fos llegint escarxofat a l'única butaca que tindria, o adormit al llit, o caminant apressat anant o tornant d'enlloc, que el cor se m'aturés.

Si no fos, és clar, que en no haver-me bategat mai, no arribi a aturar-se tampoc mai, perllongant-se aquesta vida, aquesta no-vida que imagino que crec que m'agradaria viure, per sempre més.

Higeki o sōzō shite shimasu

Fa uns anys vaig imaginar un relat protagonitzat per tres personatges que eren cinc. El primer personatge (A1) era un actor que treballava en la gravació d'un serial per la televisió. El segon (B1) era una actriu que també treballava en la gravació del serial on treballava A1. El tercer (C1), que no sabia jo si era actor o no, i que potser faria de narrador, era un amic d'A1. El quart (A2), que també era el primer, era el personatge interpretat per A1 al serial i, conseqüentment, el cinquè (B2) era el personatge interpretat per B1.

El cas és que vaig imaginar que A1 s'enamorava de B2, i així li feia saber a C1. C1, aleshores, i amb tota la bona intenció, deia a A1 que li demanés a B1 per sortir, aprofitant, deia C1, que B1 estava lliure. Però A1 responia a C1 que no suportava a B1, que la trobava una persona buida i vanitosa, estúpida i malcarada, irritant i perversa, i que ell estava enamorat de B2, no pas de B1. I tot seguit imaginava que A1 explicava a C1 les nombroses i indubtables virtuts de B2, i com B2 i ell (A1), compartien gustos i aficions, i com ambdós també tenien una mateixa manera de veure i encarar el món, que sens dubte eren ànimes bessones, i que no s'imaginava la vida sense compartir-la amb ella, amb B2. Tot seguit, A1 confessava a C1 el seu desesper, atès que la productora de la sèrie li havia comunicat que no li renovarien el contracte per la pròxima temporada, que el seu personatge moriria en un accident de trànsit. Quina putada, vaig imaginar que li responia aleshores C1, que va voler saber si A1 tenia alguna altra feina en perspectiva, o si tornaria a fer de cambrer. Però aleshores vaig imaginar que A1 responia a C1 que poc l'importava, la feina, que allò que el turmentava era que si no continuava a la sèrie, no tornaria a veure a B2, no la tornaria a mirar als ulls, no li tornaria a parlar, no la tornaria a besar. I que sense ella ell no era res, que darrerament la seva vida es limitava als moments del rodatge, que forà d'aquelles sessions era com si no visqués, i que ara tot allò ho perdria, i que tot allò era tot.

També vaig imaginar que, en el que podríem anomenar segona part, A1 i C1 es retrobaven i tornaven a parlar. A1 estava desmillorat i confessava a C1 que portava una vida desendreçada, que per provar d'oblidar a B2 se n'anava al llit amb tothom, homes o dones, joves o vells, sàdics o masoquistes, i que bevia més del que mai havia begut, i això que, com C1 ja sabia, d'habitud A1 era un bevedor que no coneixia mesura.

Finalment, i a tall de conclusió, vaig imaginar com un cert temps després A1 i C1 tornaven a coincidir i tornaven a parlar, i com A1 explicava a C1 que ja ho havia paït, que ja havia fet les fases del dol, i que ara, més que lamentar el que havia perdut, es plaïa a celebrar el que havia tingut, i com a prova li ensenyava el fons de pantalla del mòbil, on vaig imaginar que es veia una foto d'ell amb B2 feta durant el rodatge del segon capítol, quan ambdós es besaren per primer cop, quan era indubtable que ambdós s'estimaven, que ambdós estaven fets l'un per l'altre. Aleshores vaig imaginar que C1 responia a A1 que s'enganyava, que B2 havia estimat a A2, no a ell, a A1. I com a punt final, i per a fer-ho tot més real i versemblant, vaig imaginar com A1 no entomava bé la destrucció de la faula que es complaïa a recordar, i com, amb una crueltat extrema lligada al personatge de Titus Andrònic que aleshores interpretava en un petit teatre alternatiu, assassinava a C1 i B1, i tot seguit se suïcidava, encara que això em plantegés un irresoluble però irrellevant problema de coherència amb la figura del narrador.

Hamuretto o mimashita

Els fets són públics i coneguts de tothom. El rei és mort i el seu germà li ha rapinyat regne i esposa, avinentesa que disgusta al rei mort o, si més no, al seu fantasma, que en hora incerta s'apareix al seu fill, el jove príncep, en demanda de venjança. I com els fets són públics i coneguts de tothom, no cal ara insistir en el seu desenvolupament, sinó que em plau aturar-me en aquest punt, en aquesta petició de venjança per part del rei difunt. Entenguem-nos-en. El rei difunt era un malparit. Primer, era rei. Segon, ell mateix confessa al seu fill ser digne receptor de les tortures a què sembla haver estat condemnat un cop mort. Tercer, i potser el més greu de tot, exigeix al seu fill ser el braç executor de la seva venjança. I si bé no seré jo qui malparli de l'amor filial (o si, encara que ara no és el moment), aquí rau un fet si més no curiós. Per què accepta el jove príncep tan feixuga càrrega? Per què decideix sacrificar la seva vida en satisfer els insensats desitjos d'un fantasma? Per què no es planta i diu, ja t'ho faràs?

Entenc que aleshores el dramaturg que narra la història s'hagués quedat amb una obra potser una mica coixa, incompleta, amb pocs morts, però qui sap, potser s'hauria pogut avançar encara més al seu temps amb un sonor I would prefer not to.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (III)

És cosa sabuda que allò de més íntim que té una llengua és la fonètica. Potser també la sintaxi, però per sobre de tot la fonètica, la particular sonoritat amb que cada llengua s'expressa. I d'entre les que jo conec, cap fonètica em resulta més bella que la japonesa. Potser la russa se li acosta, però provin d'escoltar la conversa de dos japonesos, o vagin al cinema a escoltar la versió del Macbeth que dirigí Kurosawa. Tant és que no entenguin res, però escoltin.

I si paren atenció descobriran que cada cop més el japonès és farcit de manlleus anglesos. Anglesos, sí, però que passats pel sedàs de la particular fonètica japonesa adquireixen una nova sonoritat, com ara avellana, que del sec hazelnut anglosaxó esdevé un delicat i alhora contundent hēzerunattsu.

Kore wa saigai desu

I és en fer-se el silenci, i tot seguit la foscor, que la platea del teatre esclata en una ovació entusiasta, molt sonora i ben sentida, on els bravos es fonen amb els aplaudiments. I tot seguit, en il·luminar-se de nou l'escenari i eixir els actors per rebre l'homenatge del públic, aquest s'alça i intensifica bravos i aplaudiments. Però, tot el públic s'alça? No pas, doncs un vell repatani, jo mateix, roman assegut a la seva butaca, incrèdul, bocabadat, sense donar crèdit a l'entusiasme amb que el públic premia el (com ho diria per no resultar groller) galimaties que acabem de veure, on un esforçats actors feien miques el text de Shakespeare dirigits per qui, sens dubte, mereix la més cruel de les penes que pot rebre un faranduler, això és, l'anonimat.

Shakespeare-sama no hon o yonde imasu

Not marbre nor the gilded monuments

Of princess shall outlive this pow'rful rhyme,

O, talment tradueix Gerard Vergés en la seva versió dels sonets de Shakespeare,

Més que el marbre i que els auris monuments

dels prínceps durarà el meu vers puixant.

I si bé en aquest cinquanta-cinquè sonet Shakespeare sembla molt segur de la vàlua del seu vers, no són pocs el sonets on el propi Shakespeare dubta d'aquesta vàlua, com quan es lamenta de l'abandó de les muses, And my sick muse doth give another place, essent, potser aquest contradir-se a si mateix, aquest bellugueig entre el dubte i l'envaniment,una més de les moltes raons que fan que Shakespeare sigui qui és, o, més aviat, qui diem que és.

Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Zhao-kun no monogatari (I)

Aquesta nit m'ha estat explicada la història de l'orfe del clan dels Zhao. Una història que tal vegada s'esdevingué fa molts i molts anys, diuen. Una història que tal vegada ens vol oferir algun tipus de principi moral, diuen. Una història que tal vegada es pot comparar a allò que ens oferiren els tràgics grecs, diuen. Una història que tal vegada també es pot comparar a allò que ens oferí Shakespeare, diuen. Una història que tal vegada ens pot ensenyar no poques coses, diuen. Una història que, en definitiva, tal vegada paga la pena de ser escoltada, diuen.

I encara que no sempre hem de fer cas de tot allò que ens diuen, potser sí que la història de l'orfe del clan dels Zhao és una història que paga la pena de ser escoltada, de ser atentament escoltada.

Sutoa-ha no paradokkusu

No és cert (...) que ningú no tendeix de bon grat al mal ni a allò que li sembla ésser un mal, ni està en la natura de l'home, pel que es veu, d'anar cap allò que es pensa que és un mal amb preferència a allò que és un bé? Són aquestes paraules del Protàgores de Plató que retrobo al pròleg de Les paradoxes dels estoics, del murri Ciceró, on es reflecteix el sempre admirable pensament de Sócrates. Paraules on potser, qui sap, es confon allò que ens agradaria que fos amb allò que és. Sigui com sigui, jo no puc deixar de recordar unes altres paraules, aquestes d'un tal Aaró, fidel servent moro de Tamora, reina goda, que hom pot trobar ja cap al final d'aquella entranyable i potser desagradable tragèdia de Shakespeare titulada Titus Andrònic, que en traducció de Salvador Oliva fan així:

Fins i tot ara maleeixo els dies, convençut tanmateix que me'n queden ben pocs, que no em van deixar fer ni una maldat notòria, com matar un home, o ordir la seva mort, violar una noieta, o fer que ho fessin, acusar un innocent amb un fals jurament, sembrar l'enemistat entre els amics, trencar el coll dels ramats dels homes pobres, calar foc als pallers, de nit, i a les pallisses, i fer que els amos l'apaguessin amb les llàgrimes. Sovint he tret els morts dels seus sepulcres i els he posat dempeus davant de casa seva quan la família ja tenia la tristesa apagada, i els he escrit a la pell, com a l'escorça dels arbres, amb el meu ganivet i en lletra romana: “No apagueu la tristesa, per més que estigui mort!”. Mireu, he fet mil coses terrorífiques amb el mateix plaer de qui mata una mosca. I, en efecte, el remordiment que tinc és només de no haver-ne fet mil més.

Shakespeare-san no hon o yonde imashita

Però no tothom deu estar d'acord amb el que acabo de dir. Els ideòlegs, per exemple, veuen (més ben dit: afirmen veure) en les obres històriques un reflex de la ideologia social de Shakespeare, escriu Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció de Ricard II editada per Destino.

Idea molt semblant, aquesta, a la que ja vaig trobar al pròleg de Juli Cèsar, obra política per excel·lència, doncs no per res el senyor Oliva és l'autor d'ambdues traduccions i d'ambdós pròlegs, i és del tot comprensible, fins i tot potser desitjable, que el seu criteri es mantingui més o menys estable de l'un a l'altre, i encara més si el seu docte criteri coincideix amb el que jo mateix en crec tenir. Aquí, més.

Dare ga Brutus-san desu ka

És tal vegada Marcus Junius Brutus el més conegut dels tiranicides, ja saben, aquelles ànimes potser càndides, o potser massa múrries, que semblen creure que amb el tiranicidi del tirà mor la tirania. Però des dels ja llunyans temps del tal Marcus Junius Brutus, quan als idus de març Cèsar fou occit fins a vint-i-tres vegades al Teatre de Pompeu, seu provisional del senat romà, els esdeveniments mostren com el tiranicidi d'un tirà només porta a l'establiment d'un nou tirà, d'habitud després d'un període d'una certa convulsió en forma de carnatge. Així, mort Cèsar, Octavi i Marc Antoni s'enfrontaren als suposats partidaris de la república, i un cop derrotats aquests Octavi s'enfrontà a Marc Antoni, i no poques desenes de milers de morts desprès Octavi esdevingué ell mateix tirà sota el nom d'August. Però era Marcus Junius Brutus un càndid que creia que amb el tiranicidi del tirà moria la tirania, o només un murri, que embolcallat amb la bandera de la llibertat creia fer drecera per esdevenir ell mateix tirà? Aquesta és una pregunta que ja em vaig fer fa anys, en llegir les Filípiques de Ciceró, i també fa pocs dies, en llegir el Juli Cèsar, de Shakespeare, i d'ambdues lectures sembla deduir-se que el tal Marcus Junius Brutus fou un càndid hàbilment manipulat per la resta de conspiradors, tots ells moguts per rancúnies personals o pel sempre lloable desig d'enriquir-se.

Però cal tenir cura amb els discursos de Ciceró, doncs ell mateix era part interessada en els esdeveniments i mostrava una evident i tràgica simpatia per Marcus Junius Brutus. I Shakespeare, és clar, pren la mort de Cèsar per bastir una obra on el més important no és, evidentment, la fidelitat a uns fets que li arriben mitjançant la traducció anglesa de Plutarc feta per Thomas North. I cal tenir, sobretot, una grossa prevenció amb els meus propis prejudicis, ben disposats a sobreestimar la suposada i oligàrquica democràcia romana per sobre de la sempre antipàtica tirania.

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.

Chan to ko

No prestis la paraula al pensament ni l’acció a pensaments desordenats. Sigues afable, però mai vulgar: L’amic lleial, un cop posat a prova, lliga’l a la teva ànima amb fermalls d’acer, però no et cansis la mà de tant donar-la a joves arrogants sortits del niu. Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas, que sigui el teu rival que s’hagi de guardar de tu. Presta l’orella a tots, i a pocs la veu. Escolta sempre l’opinió dels altres, però reserva’t la teva. Compra’t els vestits més bons que puguis adquirir amb els teus diners, però no vesteixis mai amb estridència; perquè la indumentària és el mirall de l’home, i, a França, les persones de rang més elevat són més selectes que ningú en aquestes coses. No manllevis ni deixis mai diners, perquè el que en deixa hi perd el préstec i l’amic, i, el que s’endeuta, sovint hi perd la hisenda. I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix, és tan segur com que la nit segueix el dia que amb els altres tampoc no seràs fals. Són aquests consells de Poloni adreçats a Laertes, fill seu, a Hamlet, en traducció de Joan Sellent.

Para compte, Pàvluixa, estudia, no facis el boig ni portis vida ociosa, però sobretot sigues servicial amb els mestres i les autoritats. Si deixes satisfets els superiors, encara que no portis gaire bé els estudis ni Déu t'hagi donat talent, de totes maneres faràs carrera i passaràs davant de tots. No et lliguis amb els companys, no t'ensenyaran res de bo; i, si arriba el cas, relaciona't amb els més rics, amb aquells que en un moment donat et puguin ser útils. No invitis ni convidis ningú, val més que et comportis de manera que siguin els altres els qui et convidin, i, sobretot, estalvia i acumula copecs, són la cosa més segura del món. Un company o un amic t'enganyaran, i en cas de desgràcia seran els primers en fallar-te, però el copec no et fallarà sigui quina sigui la desgràcia en què et trobis. Amb el copec ho faràs tot en aquest món... són aquests consells dits a Txítxikov, el tal Pàvluixa, pel seu pare, a Les ànimes mortes, en traducció de Josep Mª. Güell.

Kochira wa Essa-chan desu

Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.

Ame (III)

I anys després, amb l'escàndol ja oblidat, em torna a sorprendre una tamborinada, i és clar, em torno a trobar amb E, que aquest cop passa de llarg, potser sense reconèixer-me, o potser fent veure que no em veu. Tot sol, doncs, m'afanyo a aixuplugar-me en un bar de la vora. I com ja deuen suposar, d'un racó s'alcen tres velles desdentades, cabells blancs, parpelles caigudes, perles falses i ferum d'alcohol. Salud... s'interromp la primera, sense saber com anomenar-me. Però aquest qui és? pregunta la segona. Ningú, conclou la tercera, abans de caure, un cop més, en el son alliberador dels embriacs.

Indiferent a tot, i sense E al meu costat, començo a dubtar de la meva sensatesa, però saben... tant se me'n dóna. Per sort la pluja escampa aviat i surto al carrer, on topo amb un paio d'una alçada descomunal. Ep mestre, vigileu per on aneu, em crida, des de la seva alçada. En aixecar el cap per disculpar-me veig que és borni, i resto tan sorprès per la seva planta, que no sé que dir. Mestre, que se us ha menjat la llengua el gat? com us dieu? tornar a cridar-me. Ningú, responc, em dic Ningú, repeteixo, desprès de dubtar un moment, en recordar a la tercera fetillera. Doncs veniu amb mi, mestre Ningú, que la farem petar.

Ja a casa del desconegut resto admirat de la seva biblioteca, extensa i selecta com no en recordo cap. Us agrada llegir, oi? li pregunto. Ni gota, mestre, em respon. Escric pels altres, faig de negre, que diuen, i els llibres em serveixen de model. D'aquí agafo la trama, d'allà l'estil, i així enredo a tothom. I sóc bo, penseu que he consagrat a més d'un inútil. Mireu, aquesta és la meva obra mestra, i m'allarga un llibre de tapes grogues que m'és prou conegut, tant, que ni tan sols he de llegir el títol per saber que és el llibre amb que jo vaig guanyar el Nobel. La història de Macbeth, escrita amb el barroer estil d'avui en dia, m'aclareix. I ara, mestre, si feu el favor... a escriure, que jo no alimento ganduls, m'ordena amb veu ferma, alhora que m'engrillona a la pota d'un escriptori, a escriure!

Kinō gekijō ni ikimashita (III)

Enmig dels aplaudiments, amb els quinze actors saludant al públic, un home (sens dubte amic de la facècia) s'alça i demana per l'autor. Sí, sí, l'autor, l'autor, se li afegeixen altres veus, i al poc és tot el públic qui, picant de mans rítmicament, demana per l'autor. Finalment, en resposta a la sorollosa demanda dels més de cent-cinquanta espectador que omplim la nau gòtica, surt per una porta lateral un home baixet, de calba generosa i bigotis de mosqueter, abillat de manera estrafolària amb gorguera i coll alt, casaca curta de grans espatlles, calces de vellut amb filigranes d'or i botes altes de camussa. I enmig d'un silenci sepulcral, doncs tothom resta aturat davant la imprevista aparició, el petit homenet s'escura la gola i ens adreça unes incomprensibles paraules, talment parlés l'anglès de finals del segle setze, principis del disset. És aleshores que la meva companya, parlant-me ben fluix a l'orella, em recorda que a l'arribar a casa haig de treure del congelador el sofregit que va sobrar l'altre dia. Per a l'arrós de demà, afegeix.