San-nin no sakka

I és al carrer Astúries, anant apressat cap no importa on, que de cop ens creuem amb l'Stephen Dixon i així li faig saber a l'estimada companya, que és qui ve amb mi. És un escriptor?, em demana, i viu a Barcelona?, afegeix encuriosida. Sí, i no ben bé, li responc, tot afegint que en Dixon va morir fa poc més de tres anys. Ah!, conclou aleshores ella, deixant clar que no desitja ser atabalada per les meves bestieses habituals i que millor li parli de coses pràctiques, com ara la gestió del calendari familiar.

Però el cas és que ens acabem de creuar amb l'Stephen Dixon: mateixa cara, mateixes ulleres, mateixa calba, mateix posat, mateix tot. Tal com un cop l'Stefan Zweig se'm va presentar al despatx per provar de vendre'm una assegurança, i com una altra vegada vaig ensopegar amb el Mark Twain als Ferrocarrils, li insisteixo convençut tant de la certesa de les meves percepcions com de la fiabilitat de la meva memòria.

Sí, sí, em respon aleshores ella. Però si de cas, tot això, ho escrius.

Futari no sakka

Obro la porta i al meu davant em trobo amb l'Stefan Zweig. I abans no pugui jo badar boca el senyor Zweig prova de vendre'm una assegurança, avinentesa del tot inversemblant, doncs com és possible que tan il·lustre com prescindible literat malbarati la seva impossible vellesa amb la venda ambulant d'assegurances? A més, no era cosa establerta que el senyor Zweig va llevar-se la vida un vint-i-dos de febrer de mil nou-cents quaranta-dos al Brasil? Què hi fa, doncs, al cap i casal, un vuit de juny de dos mil divuit? Estrany, molt estrany, tot plegat, em dic, en tancar la porta davant l'enutjosa visita.

I ja de camí cap a casa, però encara encaboriat per la sorprenent visita, trigo una estona a adonar-me que qui tinc al meu davant, a l'andana dels Ferrocarrils, no és altre que en Mark Twain. Sí, també costa de creure, però l'imponent cabellera i el no menys imponent bigoti el delaten. A més, el sento parlar en anglès, avinentesa que em porta a recordar que pel matí el senyor Zweig m'ha parlat en un molt bon català, amb una excel·lent dicció de les vocals neutres, i no pas en alemany.

Però, en explicar a casa ambdues circumstàncies, la companya no triga a recordar-me la meva ineptitud en això del reconeixement facial i em demana que no l'atabali amb les meves bestieses, que si de cas les escrigui. I en això estic.

Fukushū

Em faig vell i la meva memòria no és tan activa com solia ser-ho. Quan era més jove podia recordar-ho tot, tant si havia passat com si no; ara les meves facultats estan en declivi i aviat estaré en tal estat que només podré recordar les coses que mai han passat. És trist fer-se malbé d'aquesta manera, però a tots ens ha de passar.

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Mark Twain mitjançant la intermediació d'un tal Roberto Fludd, que es poden llegir al començament de Cartes mortes, de David Gálvez. I encara que no gosaré jo negar l'evident tristesa de posar anys, d'anar collint alls i cebes amb encomiable regularitat, i de veure escolar-se en nicieses el poc temps que ens ha estat donat, trobo que recordar només allò que no ha passat mai és, tal vegada, l'única i petita gran satisfacció que hom es pot permetre sense haver de prendre més mal del necessari.

Kūsō

Somio que m'empaiten, i encara que aquell que somio ser pugui ser un paranoic, no pas per això no l'empaiten. M'empaiten, doncs. Qui o perquè tant és, i em trobo corrents per un vaixell que remunta el Mississipí. I salto sobre un esquifit rai perseguit per un indi malcarat que respon al nom de Joe, i m'endinso en una cova, tota foscor, fins que de sobte, en ensopegar amb qualsevol obstacle, caic al buit, i al llarg d'un temps que es dilata un sol pensament em pren amb força, despertar abans de l'inevitable patac. I desperto, és clar, amb un sotrac que també desperta a la meva companya, que dormia al meu costat aliena als meus malsons. Passa res? em pregunta. Res, només somiava que m'empaitaven, responc, però ella ja dorm de nou i jo resto desvetllat, i a cada segon que passa el somni se'm fa més llunyà, fins que l'oblido del tot, i agafant el portàtil de sota el llit començo a escriure, tot recordant aquella frase atribuïda a Mark Twain, que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin.