Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Kochira wa Cassandra-chan desu (II)

Dimarts passat, en llistar les fonts que recullen les contradictòries dades que es coneixen sobre la no sempre benvolguda filla d'Equidna i Tifó, vaig ensopegar amb el nom de Licòfron, poeta grec del segle tercer abans de crist nat a Calcis, a l'illa d'Eubea, que m'era del tot desconegut. Tot seguit, en cercar informació sobre el tal Licòfron, vaig llegir que de la seva extensa obra només ens ha pervingut un llarg poema, obscur i barroc, que respon al nom d'Alexandra, en referència a la desitjable filla d'Hécuba i Príam, més coneguda com a Cassandra.

I ahir a Passeig de Gràcia, remenant entre les parades de la 61a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, vaig ensopegar amb un exemplar del tal poema, Alexandra, editat per la Fundació Bernat Metge l'any mil nou-cents noranta-sis, quan encara jo no n'era subscriptor, que d'immediat vaig adquirir pel ridícul preu de nou euros. I ja a l'autobús, carrer Gran amunt, el llaminer estudi introductori em convidà a una lectura que de bell antuvi es presenta inintel·ligible, cosa que em fa el text fa més desitjable, doncs buit de tot allò que hauria de ser entès o comprès, només m'oferirà la bellesa dels seus mots.

Ban-gohan

El terreny és inhòspit. El vent bufa, bufa i bufa. Lleixes de pissarra i matolls de filferro per tot fins arribar al mar que, violent, escuma contra la mà que l'esgarrapa. Les onades, però, des de darrera dels vidres resten lluny. De sobte, a l'horitzó, una vela . . . deu, cent, mil . . . són els vaixells aqueus que s'apropen. Agamèmnon n'és el capitost. Nobles prínceps, units pel jurament fet quan tots pretenien a la bella Helena, l'acompanyen. Cassandra parla, però ningú se l'escolta. Hèctor és amb nosaltres, Apol·lo ens protegeix, Hècuba és la nostra mare. Que vinguin, els grecs, que vinguin, les seves dones els ploraran.

Els grecs, però, no venen. Només arriba el cambrer. Acaben de portar el peix del port i podem triar entre llobarro, daurada o rogers. Decidim llobarro. De primer sopa de peix i una amanida. Per beure un got de vi, i una plata de crema per postres. I els grecs? . . . els grecs ja fa temps que varen passar per aquí i, darrera seu, romans, bàrbars, àrabs, espanyols . . . fins arribar als holandesos que tenim a la taula del costat.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.

Toshitake Shinohara

"La vie de bohéme" (1992) és una pel·lícula dirigida per Aki Kaurismaki que narra les misèries de tres entranyables personatges. El film, rodat en blanc i negre i ambientat a París, defuig la tràgica i brillant simplicitat d'altres obres de Kaurismaki (com per exemple, Tulitikkutehtaan tyttö, 1990), i juga amb un sentit de l'humor que ens fa passar bou per bèstia grossa. Així, sense que ens adonem, Kaurismaki ens porta a un món desesperat que esclata quan sentim, just al final, la terrible veu de Toshitake Shinohara entonant la cançó més angoixosa que us pugueu arribar a imaginar. Ni Andròmaca, ni Hécuba, lamentant la mort del fill d'Hèctor, del seu fill, del seu net, varen arribar tant lluny en l'expressió del dolor humà.

I qui és Toshitake Shinohara? Doncs, pel que jo sé, un músic japonès establert a Karkkila, Finlàndia. Allà, suposo, devia conèixer a Aki Kaurismaki, que el 1993 li va produir un disc (Japanilaisia lauluja). I ja no puc dir res més. Per molt que busco no trobo res més, per molt que ho intento, no puc tornar a escoltar l'anguniosa veu de Shinohara-san. Potser millor així, car, tornar a sentir aquella veu, de ben segur, fora el pas definitiu cap a la follia.