Kochira wa Guilliam-san desu ka (V)

És, doncs, per estalviar-me enutjosos maldecaps com el que acabo de narrar, que en tornar a sortir al carrer en cerca de nous personatges porto un contracte de cessió de drets sota el braç. Però cada cop que topo amb algú que em sembla adient per a protagonitzar alguna de les meves ficcions, l'aturo amb polidesa i li ofereixo l'efímera immortalitat de la glòria literària, el desconegut refusa el meu oferiment talment jo només fos que sóc, un extravagant que li fa perdre el temps. És inevitable, doncs, que recordi a l'afortunat Pirandello amb enveja, doncs a ell bé l'anaven a cercar els seus personatges a casa, i jo, en canvi, haig de sortir a empaitar-los sense cap èxit. Per consolar-me em dic que tant és, que Pirandello és mort i menjat pels cucs, i jo encara tinc la sort de viure, i sense poder-ho evitar davallo per les escales de l'estació dels ferrocarrils del carrer Bergara, a on m'ha portat l'atzar, i a on em sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes...

Kochira wa Guilliam-san desu ka (II)

Però en llegir l'amable dedicatòria resto perplex i malbarato una magnífica ocasió de restar en silenci. Perdò, em disculpo, us havia confós amb en Terry Guilliam. I ara és ella qui resta perplexa, Terry Guilliam? voleu dir l'autor d'aquelles animacions surrealistes fetes a partir de fotografies retallades? pregunta encuriosida. I és així que ens embrollem en una interessant conversa sobre cinema d'animació, fins que, agafada ja confiança, li assenyalo al senyor Cleese, que sembla que es prepara per baixar a la propera parada. L'Asha, però, fa cara d'estranyada i em pregunta si potser no em confonc. Probablement, li responc, tendeixo a confondre'm amb facilitat, reconec. I mireu allà, diria que acaba de pujar Iósif Stalin, li xiuxiuejo a l'oïda, tot assenyalant a un home que acaba de pujar per la porta de la nostra dreta. No per portar un gran bigoti hom ha de ser l'Stalin, em respon ella, també xiuxiuejant, a més, si us fixeu en les seves sabates, veureu que es tracta d'una dona. I tot seguit em fa un petó a la galta esquerra i s'acomiada, doncs diu que aquella és també la seva parada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka

Aquest cop és als Ferrocarrils, on m'hi sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes, uns xicots excel·lents, diuen. Ell, però, potser per l'encarcarada educació rebuda a Cambridge, es comporta amb gran urbanitat i fins i tot cedeix el seu seient a un vell a qui deu superar en edat, doncs no es pot dir que el senyor Cleese sigui jove. Enllaminit per la seva presència paro atenció a la resta del passatge, per si de cas veig a Terry Guilliam o Terry Jones, a Michel Palin o Eric Idle, però només em sembla reconèixer, al fons del vagó, a Graham Chapman, que no pot ser, doncs el senyor Chapman morí fa més de vint anys. Però a la parada de Pàdua hi puja algú que en tot és idèntic a Terry Guilliam, i aprofitant que s'asseu al meu costat li demano, si us plau, un autògraf. És clar, em respon ell, adreçant-me un bonic somriure, i en un dels fulls en blanc de la llibreta que acostumo a dur a la butxaca de l'abric escriu, amb lletra clara i lligada, per a en dErsu_, el favorit dels Déus, de part de l'Asha Miró.