Yokokuhen o mismahita (IV)

També, és clar, he de reconèixer que el senyor Linklater té, com tothom té, el dret a fer el que més li plagui fer, a narrar la història que li vingui més de gust narrar, a filmar com sigui que vulgui filmar, a fer, en definitiva, el que li roti i li deixin fer aquells que posen els diners. 

I encara més, té tot el dret (i també l'obligació) a no fer el que a mi m'agradaria que fes. Perquè si tothom escrivís com a mi m'agrada que s'escrigui, si tothom filmés com a mi m'agrada que es filmi, si tothom digués el que a mi m'agrada sentir, i tothom es comportés com a mi m'agradaria que es comportés... aleshores el món seria un lloc encara més hòrrid i horrorós del que potser ja és.

Yokokuhen o mismahita (III)

Perquè, i encara encara amb Linklater i Godard, és evident que el film original de Godard té defectes evidents, defectes que el film de Linklater no té, que el film de Linkater evita gràcies a una producció gairebé perfecta, a un guió sens dubte treballat fins a l'extenuació, i a la més que probable repetició i repetició de les preses. En canvi, el que sí que té el film de Godard i no té el de Linklater, és la màgia del moment i de l'atzar, la brillant intuïció de qui ho confia tot a un gest, de qui no té por de fracassar, de qui no tem exposar-se al més gran dels ridículs a canvi de l'oportunitat d'aconseguir-ho.

Evidentment, sempre és arriscat deixar-ho tot en mans de la intuïció i d'un cert atzar, i sempre és prudent planificar el que es fa. Sempre que, és clar, el que es pretengui fer no sigui cinema.

Yokokuhen o mismahita (II)

Encara amb el film de Linklater, potser lamentar l'oportunitat perduda. L'oportunitat d'aprofitar un disseny de producció magnífic i uns actors prou convincents per recrear el rodatge original de Godard des d'un vessant més fidel al seu procés. És a dir, fidel no pel que fa al resultat final, sinó pel que fa al camí seguit per Godard, a la feliç troballa d'un atzar que ho va ser tot. De manera que el film rodat pel Godard interpretat per Guillaume Marbec no és que pogués ser diferent de l'original, de l'original rodat per Godard interpretat per Godard mateix, sinó que hauria de ser diferent, completament diferent, absolutament diferent.

Així, a més, podríem tenir un remake autèntic, una nova A bout de souffle dirigida per un actor que fa de director, dirigint uns actors que fan d'actors que interpreten uns personatges que alhora són i no són els personatges que en el seu dia van interpretar Seberg i Belmondo. Tot plegat, és clar, tampoc és garantia de res, però, si més no, ens hauríem estalviat l'habitual excés de nostàlgia i una visió massa idealitzada d'un Godard que, dit en confiança, devia ser un vanitós insuportable.

Yokokuhen o mismahita (I)

Els tràilers, en tant que successió d’algunes escenes d’un film triades especialment per tal de contribuir a la seva promoció, tenen el seu què. Sí, tenen el seu què, però també tenen els seus perills, com ara el de fer massa evident la vacuïtat del film que volen promocionar, o el de narrar de manera massa efectiva el que després es tornarà a narrar, de manera que fan irrellevant, innecessari i fins i tot indesitjable el posterior visionat del film que pretenen promocionar.

I en acabat hi ha els tràilers com el del film que vaig veure ahir, Nouvelle Vague, de Richard Linklater, que de tan bons com són fan pensar que la pel·lícula s'ha pensat, produït, filmat, muntat i exhibit amb l'únic propòsit de poder-ne fer el tràiler. Tràiler que és més, molt més, del que el film acaba sent, en gaudir el tràiler d'una juganera llibertat que la pel·lícula no té, lligada com aquesta està a les habituals i més aviat enutjoses servituds narratives que s'acostumen a exigir als films, i per un cert culte al record d'un passat idealitzat.