Ōrandō

En alguna ocasió ja he fet esment d'un gènere literari de pràctica poc recomanable, com és el format per les novel·les el protagonista de les quals es lamenta sobre com de dificultós és escriure (Paludes, de Gide, en seria l'obra fundacional). I si bé és indiscutible que desenes, o més aviat centenes, no, desenes de centenes (això és, milers), o millor desenes de centenes de milers és el nombre aproximat d'obres que componen dit gènere, totes elles resulten sens dubte menyspreables.

O, si més no, això pensava jo abans de fer la lectura d'Orlando, de Virginia Woolf, que si bé es un tros de novel·la que difícilment es pot reduir a les estretors de qualsevol gènere (literari o no), a mi m'ha plagut trobar en la seva lectura el procés d'escriptura del que acaba esdevenint el poema fundacional d'un cert gènere de poesia, el format per admirables poemes que potser mai no han estat escrits, però que tan de bo ho haguessin estat.

Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

Suki desu ka

Tal com ho diu la cerimònia jueva per als morts, va dir, a cap de nosaltres no li és donat d'apartar-se de la feina que cal fer i a cap de nosaltres no li és donat de completar-la, escriu Gabriel Josipovici a Moo Pak.

Així com altres cops he tingut el caprici de recordar certs gèneres literaris que em plauen d'allò més, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, o fins i tot el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques, aquests dies tinc a mans una ficció que bé es podria encabir dins el gènere dels llibres que es lamenten de com de difícil és escriure. Cas paradigmàtic del gènere seria el de Paludes, d'André Gide, però d'aleshores ençà el gènere ha esdevingut lloc comú de tots aquells que incapaços d'escriure res digne de ser llegit intentem ficcionar el propi procés d'escriptura talment el nostre fracàs tingués algun tipus d'interès. Cert que el senyor Josipovici escriu amb cura i els seus raonaments resulten sòlids i ben travats, esquitxats d'ironia i d'una aparent saviesa desmanegada que s'agraeix (encara que també farcits de no poques jeremiades que fatiguin no pas poc) i que probablement les meves paraules són injustes amb els seus mèrits. I serà per la prevenció que acostumo a servar vers aquest gènere, o serà per qualsevol altre bestiesa, però no acabo de decidir si la lectura d'aquests dies em plau o em desplau, cosa, probablement, del tot irrellevant.

Gide-san no hon o yomimashita

Julius de Baraglioul vivia sota el règim prolongat d’una moral provisional, aquella mateixa moral a la qual se sotmetia Descartes, mentre esperava poder establir les regles d’acord amb les quals viure i actuar per a l’esdevenidor. Però ni el temperament de Julius no parlava amb tanta intransigència, ni el seu pensament amb tanta autoritat perquè fins a l’hora present li hagués estat gaire penós d’avenir-se amb les conveniències. Ell, al cap i a la fi, no exigia res més que confort, del qual formaven part els seus èxits d’home de lletres.

Escriu l'André Gide, a l'excel·lent Les caves del Vaticà.

I un cop més el model a seguir ens el dóna la literatura, doncs res de millor que la pasta de cel·lulosa dels llibres per a viure segons allò que determini la nostra voluntat. Sort, però, que el nostre atrafegat anar amunt i avall és ple d'enutjosos contratemps que ens alliberen d'aquesta possibilitat, doncs viure segons el nostre desig ha de ser, probablement, la pitjor de les tiranies, per molt que en la nostra immodèstia només aspirem, com el senyor Baraglioul, a un poc de confort i a un absurd èxit literari.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.