Supein no ijin

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, poca broma, soldat a la Guerra del Francès, oficial a la guerra del Perú, i general en cap del dit exèrcit liberal (ironia, suposo) a la primera carlinada.

Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, més conegut per Baldomero Espartero, o per Duc de la Victòria. Però victòria, quina victòria? La de la batalla de Luchana, quan diuen que alliberà Bilbao del setge de les forces carlines. Sense entrar a la menuda en el detall de la batalla, sembla que la topada definitiva es produí el dia de Nadal de 1836, quan Espartero es trobava malalt al llit, des d'on donava ordres als seus oficials, essent les posicions de l'exèrcit liberal crítiques en extrem. Però aleshores succeí l'imprevist, un corneta, per error, bufà el toc d'atac, i les extenuades forces liberals, fent més del que podien, atacaren en un moviment ràpid i inesperat, per absurd, que provocà el caos en les forces carlines. És aleshores que Espartero, assabentat de la situació, s'aixecà del llit i encapçalà la càrrega a l'alt de Banderas, que acabà provocant la retirada carlina i la victòria liberal. 

Però més enllà de l'atzar de la victòria que li valgué el ducat, Espartero, tal com sembla establir la tradició militar espanyola, en el que excel·lí fou en l'assassinat de civils, com en el cas dels bombardeigs indiscriminats sobre la ciutat de Barcelona de 1842 i 1843. Joaquín Baldomero Fernández-Espartero y Álvarez de Toro, Grande de España per mèrits propis.

Ozunomahōtsukai

Per irrellevants raons que ara no venen al cas, en cercar informació sobre l'adaptació al cinema que el 1932 es va fer de la coneguda novel·la El màgic d'Oz, de L. Frank Baum, m'assabento que la feina de direcció no fou exclusiva de Victor Fleming. Com acostumava i acostuma a passar, és habitual que els rodatges s'allarguin més del que en un principi es preveu, de manera que quan encara no havia terminat el rodatge de El màgic d'Oz, Fleming hagué de començar el rodatge d'Allò que el vent s'endugué. I, en aquestes circumstàncies, és comprensible, fins i tot sensat, que Fleming es dediqués a un sol rodatge, atès que, tal com va dir Stanley Kubrick, dirigir una pel·lícula és com provar d'escriure Guerra i pau mentre es condueix un auto de xoc en una atracció de fira. I conduir-ne dos alhora seria potser excessiu, fins i tot per Fleming, em permeto afegir. Sigui com sigui, en deixar la feina inacabada, va ser King Vidor qui s'encarregà del que faltava, especialment de les escenes inicials en blanc i negre ambientades a Kansas, inclosa la famosa escena on Judy Garland canta Over the Rainbow. Malgrat tot, Vidor mai va voler figurar com a director, i afirmava que el (suposat) mèrit de la pel·lícula era tot de Fleming, que ell va fer ben poca cosa. El cas és que jo desconeixia la intervenció de Vidor, del meu molt admirat Vidor, que va ser dels pocs directors que va saber fer el pas del mut al sonor.

Tot això ve al cas de res, només que, en saber-ho, no puc deixar d'escriure-ho.

Watashi wa ki ga sukidesu (III)

Perquè la natura tota sola, mancada de l'empremta i de la mirada de l'home, em resulta d'una hostilitat espaordidora, d'una hostilitat pragmàtica i immisericorde que elimina de manera sistemàtica tot allò que ja no li fa profit, tot allò que ja no necessita.

Com en el cas dels arbres, dels arbres que tant em plau admirar, que deixats al seu lliure albir esdevenen uns colonitzadors implacables, que no només proven de foragitar a qualsevol altra espècie, sinó que competeixen com psicòpates en cerca d'aliment i de la llum del sol. Un bosc, una obaga o una fondalada, mancats de la presència de l'home, acaben sent no més que un amuntegament sense mesura d'hiperbòlica vida vegetal. I si bé l'activitat humana sovint també resulta excessiva i depredadora, la natura no coneix aturador, aquest aturador que l'home, de vegades, és capaç d'autoimposar-se. Ni que sigui per mandra.

Watashi no kunide wa ame ga orimasen

Tal com es relata al llibre del Gènesi, potser la narració més accelerada que recordo haver llegit mai, els aiguats bíblics són constants i persistents, un anar fent sense treva ni pausa, un ploure quaranta dies i quaranta nits per acabar negant tota la terra. Els aiguats del Gènesi no són, en definitiva, mediterranis. 

Tal com cantava Raimon, al nostre país la pluja no sap ploure, i tal com també cantava Raimon, es fa mentida del present.