Kochira wa Gòrgies-san desu (II)

Llegeixo que enguany, a la Biennal de Venècia, es detecta un cert retorn a allò que hom acostuma a anomenar figuració, en detriment d'allò que hom acostuma a anomenar abstracció.

Evidentment, per qui això escriu, jo mateix, tot és abstracció, doncs en atendre allò que va establir Gòrgies de Leontins, això és, que no existeix res, que si existís alguna cosa no es podria conèixer, i que si existís alguna cosa i es pogués conèixer no es podria comunicar, ¿com representar allò que no és, allò que en cas de ser seria incognoscible i que, en cas de ser i ser cognoscible fora incomunicable?

En conseqüència, qui això escriu, jo mateix, és (sóc) de l'opinió que l'anomenada figuració no és més que una abstracció poruga, una abstracció postmoderna, incomplerta i equivocada, una abstracció que no gosa mirar de fit a fit al no res que tot és, que tots som, doncs, tal com va escriure Pla, no som res, però fa de mal dir, essent precisament aquest mal dir allò que s'acostuma a anomenar figuració.

Dare ga watashi no haha desu ka

No existeix res. Si existís alguna cosa, no es podria conèixer. Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar, diuen que deia Gòrgies de Leontins, orador, retòric, mestre, diplomàtic, sofista i/o filòsof.

No sent res. Si sentis alguna cosa, no la podria entendre. I si sentis alguna cosa i la pogués entendre, no la recordaria, hagués pogut potser dir Gòrgies de Leontins, orador, retòric, mestre, diplomàtic, sofista i/o filòsof, si de cas hagués conegut a la meva ascendent femenina de primer grau.

Subete no mono

Allò que en el més íntim de nosaltres ens preocupa defuig la comunicació, àdhuc la percepció gairebé, escriu Jünger a l'entrada corresponent al divuit de novembre de mil nou-cents quaranta-u, i que trobo que lliga d'allò més al que escriu el vint-i-set de gener de mil nou-cents quaranta-dos, quan referint-se a una carta d'una lectora a propòsit d'un dels seus llibres, Jardins i carrers (primera part dels seus diaris), escriu que jo volia dir que les paraules formen una reixa que permet de donar una ullada a allò que és inexpressable, i donava la imatge d'una reixa a través de la qual veiem la prosa, com qui veu els llegons en un parc zoològic, rere la seguretat dels barrots, i potser alertant de la impossibilitat de voler-nos estalviar aquesta mena de distància que ens separa de les paraules, que com no pot ser altrament ens remet a Gòrgies, les paraules del qual ja ho van deixar tot dit.

Kochira wa Gorgies-san desu

Al despatx em trobo a L., que cofoi m’explica que està molt satisfet amb les assignatures optatives que cursa enguany, especialment amb una sobre càlcul d’estructures de fusta (qui ho diria), doncs diu que és d’agrair una mica d’objectivitat enmig de tanta opinió. Jo, escèptic, me’l miro sobtat i li recordo les tres màximes que han de guiar el nostre capteniment en tot moment: res no existeix; en cas d’existir, res no es pot conèixer; i en cas d’existir i de poder-se conèixer, res no es pot comunicar.

I tot seguit em volatilitzo en l’inexistent èter, víctima de les paraules del xarlatà de Leontins.